Que hem de canviar moltes coses que no funcionen d’aquest món, és evident. El capitalisme ha fracassat, només ha tingut en compte la vessant més competitiva de l’home, obviant que som, sobretot, éssers cooperatius i solidaris. Una minoria concentra la major part de la riquesa, un fet cada vegada més accentuat. Mentre, una gran part de la població del planeta continua immersa en la pobresa.

La socialdemocràcia, amb alguna excepció, va deixar de ser d’esquerres i es va dedicar a ser un fidel servidor del neoliberalisme. L’esquerra més a l’esquerra, hereva del comunisme, li ha faltat més convicció, més radicalitat democràtica, menys dogmatisme. L’esquerra ecologista i/o llibertària ha aportat idees engrescadores, però encara segueix sent minoritària. Hi segueix havent un ampli camp per explorar, per seguir avançant en la democràcia i en els drets humans. Tanmateix…

Tanmateix, en els darrers temps s’estan imposant arreu tesis ultradretanes. És un fracàs de la mateixa civilització, no una alternativa humana i humanista al capitalisme més salvatge (de fet, molts d’aquells es senten còmodes dins d’aquest sistema). És un error assenyalar els seus votants com una colla d’ultres (la gran majoria no ho són), però sí que hem de denunciar el discurs demagògic, basat en falsedats i ple d’odi i de ressentiment dels seus líders. Per combatre la desraó i l’apel·lació als instints més baixos, disposem de la raó però també del cor. Cor de compassió i cor de cooperació. Però, sobretot, decència, civisme i resistència. Una part de la societat es comença a moure. És una bona notícia.

Podem parlar només d’un populisme d’extrema dreta o ja hem de parlar d’un neofeixisme? O fins i tot, dir-ne directament feixisme? Els diversos col·lectius d’extrema dreta europea (i mundial) semblen compartir una sèrie d’atributs, cadascun amb la seva dosi: masclisme, antifeminisme, concepció antiliberal, supremacisme blanc, imperialisme (el Brexit, per exemple, com una enyorança de l’Imperi Britànic per part d’aquests grups), ressentiment, xenofòbia i racisme (ja sigui la islamofòbia o l’antisemitisme), homofòbia, ultranacionalisme (com més gran sigui la bandera, millor; així oculta altres problemes que no són capaços de resoldre).

A Espanya, Vox hi ha afegit, a tot això, la defensa dels toros i de la caça: la caça d’animals i la caça a l’independentisme. Com la resta d’ultres, disposen d’una retòrica buida, amb tota mena d’eslògans i propaganda simples i directes. Promouen la por, el ressentiment i la frustració. Posem-hi una mica de reformes socials (només pels seus, esclar) i el còctel ja està servit. De moment sembla que del grat de força gent. Quan acabarà caient aquest engany?

Per cert, en tot això, on és l’Església Catòlica? No diu res en aquests temps de bajanades ultradretanes i de discriminació? Ni una paraula de condemna davant l’ascens de l’extrema dreta, que atempta contra els drets humans?

Kati Horna. Sense títol. París, 1937.

Ara, a diferència dels anys 30, l’enemic del feixisme, però, no és el comunisme o els jueus, sinó l’immigrant, la dona (però també l’home) que es revolta contra el sistema patriarcal, l’ecologista o el que vol viure com li plagui, amb llibertat.

Per acabar, volem fer esment a un assaig d’Umberto Eco, Cinque scritti morali *, el qual, tot i que està escrit l’any 1997, és molt vigent i absolutament necessari. L’escriptor italià creu possible fer una llista de característiques típiques del que anomena com a “Ur Feixisme” o “feixisme etern”: “(…)N’hi ha prou que una d’elles estigui present per cuallar una nebulosa feixista”. N’esmento la gran majoria que detalla, de forma resumida:

1) Culte a la tradició. 2) Refús del modernisme, fruit d’aquest culte a la tradició. En aquest sentit, podem dir que el feixisme conté una bona dosi d’irracionalitat. 3) Acció sense reflexió. Per això considera que la cultura és sospitosa, en la mesura que és identificada amb actituds crítiques. 4) No accepta la crítica, ja que “l’esperit crític és un signe de la modernitat”. 5) Tampoc no accepta el desacord, ja que implica diversitat. Propaga la por a la diferència; llança els seus dards contra els intrusos. És un moviment racista, per definició. 6) “El feixisme etern brolla de la frustració individual o social”. Així, apel·la a les classes mitjanes frustrades, quan han patit, per exemple, una crisi econòmica. 7) Reforçament d’una identitat. D’aquí a fer discursos xenòfobs només hi va un pas. 8) Per ells, no hi ha lluita per la vida, sinó més aviat “vida per la lluita”. No és estrany que s’adhereixin al militarisme i a la guerra, i detestin el pacifisme. Simplement volen viure en conflicte permanent. Si convé, s’inventen els enemics. 9) No desdenyen un cert elitisme. Hi ha un menyspreu pels febles. 10) Culte a l’heroisme. 11) Un masclisme no dissimulat. 12) El feixisme etern es basa en un populisme qualitatiu; els individus no tenen drets. En canvi, “El poble és concebut com una qualitat, una entitat monolítica que expressa la voluntat comuna”. Així, aquest feixisme s’oposa també als “corruptes governs parlamentaris”. Eco acaba dient: “Cada vegada que un polític emet dubtes sobre la legitimitat del parlament, perquè aquest ja no representa la veu del poble, podem sentir l’olor de l’Ur-Feixisme”. 13) “El feixisme etern parla la neollengua”. És a dir, utilitza un lèxic pobre i una sintaxi elemental, a “fi de limitar els instruments per al raonament complex i crític”.

Tot seguit, l’autor alerta: “El feixisme etern el tenim encara al nostre voltant, i potser va vestit de carrer (…) L’Ur-Feixisme pot tornar revestit de les disfresses més innocents”. I acaba dient: “El nostre deure és de desemmascarar-lo i d’apuntar amb el dit cadascuna de les seves formes; i això cada dia, i arreu del món”.

* Edició catalana de l’any 1998, amb el títol de Cinc escrits morals. Traducció d’Antoni Vicens i publicat per Destino. Les paraules d’Eco pertanyen al capítol del llibre que porta per nom justament El feixisme etern.

Kati Horna. Hivern en el pati. París, 1939.