He sortit a la Diagonal. El cel és gris, exceptuant algunes clapes d’un blau pàl·lid. Em sembla que ja no veuré el sol. Demano per l’avinguda de Pedralbes. Per estalviar-me el trànsit, pujo una bona estona per un dels carrers paral·lels. La retrobo, però, en el seu darrer tram, quan la ciutat ja comença a desaparèixer. Aleshores, el verd s’imposa. Entro en una altra modernitat: l’Edat Mitjana, Monestir de Pedralbes. És estrany: soc o no soc a Barcelona?

Fins al 17 de febrer, el seu interior acull l’obra de l’artista jueva Charlotte Salomon. Fa un temps m’havia trobat, per casualitat, amb el seu nom, però de la seva obra no en coneixia pràcticament res. Ben poca cosa també de la seva vida; recordava, això sí, que havia mort jove, assassinada a Auschwitz.

Travesso algunes de les sales del monestir antigament habitades. Absència, presència. Llibres, manuscrits, objectes, olors. La darrera llum del dia. Surto al claustre. Silenci. Només trencat pel cant estrany d’un ocell del qual no en sé el nom, invisible, amagat entre els xiprers, i per la salmòdia de l’aigua d’un sortidor.

“I es va trobar davant la pregunta de si suïcidar-se o emprendre alguna cosa extremadament excèntrica”. L’he llegida de cop. No m’ho esperava. Ho diu Charlotte Salomon d’ella mateixa. Més endavant ho he entès.

Allò que podem veure en aquesta exposició és una àmplia mostra de la seva impactant obra Vida? O teatre?, formada per 782 guaixos, de la col·lecció Jewish Historical Museum d’Amsterdam. És una obra d’art total, autobiogràfica, en la qual, a banda de la pintura, hi trobem també la literatura, el teatre o la música. De fet, la creació s’estructura com si fos una opereta en tres actes o, si es prefereix, una mena de crònica vital. Els personatges són, a part d’ella mateixa, algunes de les persones que va conèixer i conviure al llarg de la seva vida, tot i que els seus noms estan alterats.

Schubert, La mort i la donzella. La sentim durant la primera part de l’exposició. De fet, és una imatge, una relació que té ben present. Salomon, a mig camí entre l’amor i la mort, necessita l’art per no morir. La majoria de les dones de la seva família es van suïcidar. La seva mare, per exemple, quan ella era petita. Però no va saber la veritat fins molts anys després. Més tard va morir la seva germana, de la mateixa manera, i, finalment, l’àvia, ja a l’exili, a França, fugint del nazisme.

Charlotte Salomon. Vida? o teatre?, c. 1941-42.

Charlotte pinta, crea, per seguir vivint. Superar el passat, vivint, però, un present que serà efímer. La Xoà. Salomon és com un arbre que no té arrels on arrelar; només la copa de l’arbre no vol renunciar. Mira Van Gogh, s’hi sent atreta. Ella mateixa es representa creant, dibuixant, vora el mar. La llibertat només l’aconsegueix pintant.

Hi ha moments de tot, però: “N’estic tipa d’aquesta vida. N’estic tipa d’aquesta època”. Tanmateix, “(…) estimo la vida, l’afirmo tres vegades per estimar tota la vida, s’ha d’acceptar i comprendre també el seu altre costat, la mort (…)”. En un altre quadre, escriu: “La vida és bella… i crec en la vida. Viure per tots ells?”. I també: (…) Hi ha encara alegria, les flors continuen creixent i el sol brilla encara”. El seu estil cada cop es fa més lliure, la paraula flueix amb més força.

Sí, els nazis ja són aquí. S’acomiada de Berlín, del seu pare, de la seva madrastra. Viatja al sud de França. Allà, al costat de la Mediterrània, pinta, estima, i tant que estima. El 17 de juny de 1943 es casa amb Alexandre Nagler, refugiat jueu com ella. S’apropa, tanmateix, la fi. El 23 de setembre del mateix any són arrestats i confinats al camp de Drancy, prop de París. És l’aturada prèvia cap als camps de la mort de l’Est. Està embarassada, de quatre, cinc mesos. A l’octubre de 1943, pocs dies després d’arribar a Auschwitz, és assassinada a la cambra de gas. Només tenia vint-i-sis anys.

He tornat a la ciutat, al seu brogit, a la modernitat d’avui. Segueixo pensant en l’obra de Charlotte Salomon. Els seus botxins, però, no van aconseguir esborrar el seu nom. Ens queda també la seva obra.

Charlotte Salomon. Vida? o teatre?, c. 1941-1942 (fragment).