Soc pessimista, a desgrat meu. No combrego amb l’optimisme; no seria honest per part meva. En tot cas, ho deixo en un pessimisme no resignat. L’anhel d’amor i de revolta, d’alguna manera, ens acaba redimint.

Nou any, doncs, i els mateixos problemes i les mateixes preocupacions de sempre. Seria ingenu pensar que fora d’una altra manera. Deixem una mica de temps. Però tot fa pensar que difícilment les coses que ens són feixugues renunciïn a una part de la seva càrrega.

Allò que, fins ara, s’ha aconseguit en matèria de drets individuals i socials no està prou solidificat. Hi ha hagut un excés de confiança, probablement, encara que ja ens havien advertit que vivíem temps líquids. El món no avança tampoc en una línia recta ascendent; diríem que s’assembla més als vaivens d’una funció sinus. Les forces reaccionàries sempre estan expectants. El primer que fan: buscar enemics per tot arreu. I si no els troben, se’ls inventen.

No en tots els àmbits de la vida humana les perspectives són tan ombrívoles. Confiem, per posar un exemple, en el binomi ciència-ètica per seguir aprofundint en la investigació i en la cura de malalties; també en la preservació del medi ambient. Però en la política, en l’economia o en les qüestions més socials les coses ja són diferents.

No serà fàcil tombar el model patriarcal i capitalista. Molts pensem que cal més solidaritat, empatia i educació. Uns altres, cada cop més, insisteixen en el model patriarcal, xenòfob, encara que siguin crítics amb la globalització. Les respostes simples i demagògiques, amb les fake news de torn, que s’ofereixen, són prou descoratjadores. Hi trobem egoisme de baixa qualitat, i un retorn a les identitats més retrògrades i abrandades. És com un desig gairebé atàvic de pertinença a una tribu. El pensament crític, però, resta subordinat a l’humor (o més ben dit, al mal humor) d’un líder. No els qualificarem de feixistes (ho reservem a altres moviments del passat, d’infausta memòria); millor dir-ne populismes d’extrema dreta. No fan política, entesa aquesta com un servei exercit des de l’ètica i la no discriminació.

Jair Bolsonaro, al Brasil, és el darrer que ha pujat a l’autobús amb matrícula ultra. Ja comença a estar força ple. A Espanya, a Andalusia en concret, el pacte (amb converses fetes d’amagatotis) entre C’s i PP amb la ultradreta de Vox, genera força controvèrsia. És lògic. A Europa ja fa temps que els partits conservadors han posat un cordó sanitari a l’extrema dreta. Aquí, no.

Si algú pensava que a Espanya hi havia un partit liberal ha quedat amb un pam de nas. Òbviament em refereixo a Ciutadans, un partit que de liberal ja no en té res, i més després d’aquest pacte vergonyós. C’s s’havia presentat com un ou fresc, la closca del qual semblava liberal. Hem gratat (no ha calgut anar massa endins, la veritat) i l’ou s’ha convertit en una castanya (amb perdó per la castanya). Us recomano, en aquest sentit, un article d’Ignacio Sánchez-Cuenca publicat fa pocs dies a La Vanguardia. El podeu trobar aquí. Tot plegat potser farà veure també a alguns dels redactors del diari dels Godó com n’és d’inexacte i poc rigorós seguir qualificant C’s com un partit liberal.

Tan PP com Ciutadans no rebutgen Vox perquè saben que és l’única manera d’arribar al poder. En Valls ja no sap com encarar la seva campanya a l’alcaldia de Barcelona. Aquest pacte el perseguirà, de ben segur, en els propers mesos. Tot i que en la política de sempre es fan autèntics malabarismes, i la memòria és molt feble. El PP, en canvi, no ho dissimula gens. No en va, els de Vox són els seus fills que, un bon dia, es van radicalitzar i es van emancipar. No estàs d’acord amb algunes de les coses que diuen, però els acabes estimant. Els fills són els fills.

Murs, fronteres, societats indiferents, cada vegada més tancades en si mateixes, contaminades per la por, amb la mirada posada contra l’immigrant, contra els drets de les dones. No són bons temps per la tolerància, la igualtat i la solidaritat. Però no hem de defallir.

A Catalunya començaran els judicis contra els líders polítics i socials molt aviat. Sembla, però, tot molt cuinat. Alguns ja fa temps que han dictat sentència. Les irregularitats constants fan pensar que no tindran un judici just. Intentaran que això no arribi a Europa, com també que alguns dels que estan presos (Oriol Junqueras, per exemple) no es puguin presentar a les eleccions europees.

Una part significativa de la Justícia a Espanya està desacreditada. Això és molt greu en una democràcia. Avui, les preses i presos polítics catalans o els nois d’Altasu continuen en presó preventiva. Altres persones estan exiliades. En canvi, els senyors de La Manada, amb una sentència ferma, resten en llibertat provisional. Una autèntica vergonya.

Sí, soc pessimista, però no em resigno. Si ho fes, si ho féssim, estaríem patint una nova derrota.

Ellen Auerbach. Londres, 1935.