Amb el temps la farsa es fa més diàfana. La sensació d’injustícia, naturalment, també. Catalunya no és independent, és cert (entre d’altres motius perquè l’opció encara no és prou majoritària), però tampoc no hi ha independència judicial a l’Estat espanyol.

Tal dia com avui de fa un any, amb els escorcolls i detencions a la seu de la conselleria d’Economia, l’Estat inicia una estratègia per escapçar el moviment independentista. Tot s’hi val, fins i tot transgredir la mateixa democràcia. La unitat d’Espanya és sagrada, esclar (ja no es tracta, per tant, de fer política sinó que gairebé estem parlant de religió). Aleshores, policies i jutges s’inventen acusacions falses de violència i de rebel·lió, amb la benedicció del Rei.

Fa mesos que diverses persones estan injustament en presó preventiva. És una vergonya i en reclamem la llibertat immediata. Tot i això, hi va haver certa ingenuïtat: és possible. Ara, però, un any després tot és més clar: l’Estat disposa de la força (i la pot utilitzar quan li convingui, com es va veure l’1-0); també sap manejar a la perfecció la mentida. Europa, en concret la seva cúspide política, s’ha mantingut en silenci, i no pensa pas canviar. Tanmateix, a l’Estat la repressió no li sortirà de franc. Poden passar anys, però ja comencem a veure alguns símptomes.

De moment, la Justícia de diversos països europeus han deixat la judicatura espanyola amb un pam de nas. El darrer calbot ha vingut de Bèlgica, en un cas que no té a veure amb el Procés sinó més aviat amb la llibertat d’expressió: Valtonyc no serà extradit a Espanya, que l’havia acusat d’enaltiment del terrorisme, d’injúries a la Corona i d’amenaces. Poden agradar més o menys les lletres del raper, però es tracta de llibertat d’expressió. No pot ser que, a Espanya, difamar o ficar-se amb segons quins poders surti molt més car que atemptar, per exemple, contra la dignitat de les persones més vulnerables.

Així mateix, el govern del PSOE no farà públic els informes sobre l’adoctrinament a les escoles que havia encarregar l’anterior executiu del PP per manca de rigor. Les proves van ser fetes amb la intenció d’incriminar, sense cap mena d’objectivitat, i menys per saber la veritat. Però en alguns col·lectius de caire espanyolista la idea de l’adoctrinament ha quallat i s’ha posat l’objectiu sobre la feina de mestres i de professors. S’ha opinat sense saber què es fa o es diu a les escoles. El pensament crític però sobretot el català molesten a certs sectors. Les llengües han de ser motiu de riquesa i d’unió, no d’enfrontament.

Avui, un any després, la por no ha arrelat, i la veritat i la justícia, tard o d’hora, s’acabaran imposant. Però fora bo aprendre dels errors, i no tornar a circular per vies que s’han demostrat perilloses o que no tenen sortida, almenys de moment.

Paul Strand. New York, 1916.