Robert Robert (1830-1873). Us sona? Una mica sí, oi? Bé, ja sabem que som un país que no sol tractar massa bé algunes de les seves figures. Si més no, tenim una certa tendència a l’oblit i a la indiferència. Potser això s’explica, en part, a causa d’alguns avatars històrics especialment cruents que hem hagut de patir. Així, és normal que per certs règims i corrents el personatge en qüestió, proper a idees liberals i republicanes, i partícip de revolucions, no els despertés massa simpaties.

Robert Robert va reeixir, sobretot, en el periodisme i en la literatura. Fou un dels fundadors del periodisme modern en llengua catalana. Ho va aconseguir amb una obra molt breu, com veurem, però n’hi va haver prou perquè contribuís a vigoritzar també la prosa en català.

Orfe de pare als sis anys, va ser aprenent de joier durant un temps. Decantat més tard envers el periodisme, va viure la bohèmia del Madrid de mitjans de segle XIX. Allà, publica a diversos periòdics i participa activament a la revolució de 1854. Poc després, funda i dirigeix un periòdic político-satíric, El Tío Crispín. Tot just amb el primer exemplar sortit de la impremta, Robert és denunciat per un article titulat “Quisicosas del Rey y la Reina” que havia escrit ell mateix. El mitjà és suspès i el periodista processat. Se’l condemna a dos anys de presó, malgrat la defensa de Pi i Margall, i internat al Saladero. En surt l’any 1856, amb una salut força malmesa.

Escriu, tot seguit, cròniques parlamentàries en castellà. Segons Josep Pla el tipus de crònica que fa és “amena, càustica, divertida i autèntica”. És un home d’idees avançades i tradueix autors com Proudhon o Reclus.

El 1864 retorna a Barcelona i s’incorpora a la redacció del periòdic satíric Un Tros de Paper. Hi roman fins el 1866. N’escriu vint-i-set articles, en català, en la línia del costumisme periodístic de caire urbà. És, probablement, la seva aportació més reeixida a la lletra impresa. Signa els articles com a “X”. Segons Joan Lluís Marfany, la seva crítica és benigne i amb una certa crítica social. No només es queda en la descripció d’ambients i de personatges sinó també apunta a un compromís amb l’actualitat.

El seu estil és simple, opta per la llengua col.loquial, amb una sensibilitat realista. Hi descriu la Barcelona dels anys 60 del segle XIX, els carrers, els costums, els personatges típics, les seves actituds…; posant-hi humor i amb un tarannà crític. Pensem que estem en uns anys de canvis profunds a la ciutat: enderrocament de les antigues muralles, expansió i industrialització de l’urbs, la projecció de noves mesures sanitàries…. S’haurà d’esperar, però, l’any 1868 perquè caigui la muralla de la Ciutadella. I no és fins al 1881 quan s’enderroca la darrera: la de mar.

A banda de Un Tros de Paper, és possible que Robert també col·laborés a la La Campana de Gràcia, fundat l’any 1870, amb un altre pseudònim.

Robert Robert mor prematurament, l’any 1873, de tisi pulmonar, mentre es preparava per anar d’ambaixador de la Primera República espanyola a Suïssa, el primer país del món, per cert, que havia reconegut la nova forma de govern.

Personatge interessant i valuós des d’un punt de vista polític i literari, caldria que fos més reivindicat. Abans de Verdaguer i Maragall, Robert ja havia contribuït a fer entrar el català a la modernitat, malgrat la brevetat de l’obra en la nostra llengua. Per acabar us deixem un parell de fragments dels seus articles*:

“El passeig de Gràcia ens ofereix a la vista el mig cèrcol de muntanyes guardant un pla deliciós, ara cobert de blat verd i roselles, ara daurat pel brillant rostoll (…) Gent que va, gent que ve, gent que va i ve, ningú no porta en son aspecte els senyals de l’agitació forçosa que regna en la ciutat. El corredor va tan a poc a poc com l’hisendat; l’estudiant no es recorda dels llibres; el malalt se sent ‘aliviat’ per lo sa de l’aire i el panorama que el rodeja. Que diguin el que vulguin, no hi ha com el passeig de Gràcia!“.

En un article dedicat a la gent que se’n va a fora de la ciutat els diumenges: “No em parleu d’aquella gent que us convida un diumenge a la seva torre. Us dona la sopa crua, us condemna a martiri de mosques i us fa passar el dia explicant-vos la història de tres gallines, les vicissituds de sis mongeteres, les rareses de dos albercoquers, el preu del terreny i les picardies de l’Ajuntament. Aquests no tenen casa a fora, sinó una espècie de gàbia per a caçar coneguts. Pobre del qui hi cau!”

Articles d’ahir però que semblen escrits gairebé avui, per la seva frescor i espontaneïtat. Certament molts dels trets i hàbits de la gent no han pas canviat, com podem comprovar llegint els seus articles.

* La Barcelona del vuit-cents. Robert Robert. Edició a cura de Joan Lluís Marfany. Edicions 62, 1965. En aquest volum s’inclouen divuit dels articles publicats a Un Tros de Paper.

Una nova edició amb la totalitat de la seva obra en català és: Barcelona avui en dia. A cura d’Enric Cassany. Editorial Empúries, 2004.

Hem tingut present també la informació continguda en el llibre de Josep Maria Casasús, Periodisme que ha fet història, que va publicar la Diputació de Barcelona l’any 1991.

Ramon Casas. Pati de l’antiga presó de Barcelona (cap a 1894).