Un periodista té el dret a preguntar a un polític sobre qualsevol qüestió. Lògicament, aquest té el dret a no respondre o bé explicar falòrnies o cercar subterfugis, com tristament passa ben sovint.

Però allò inaudit és veure un polític dient a una periodista quines preguntes li hauria de fer. Aquesta és l’opció que va decidir emprendre Albert Rivera a l’entrevista efectuada per Lídia Heredia a TV3. Però això no va ser tot: minuts abans, el líder de Ciutadans havia acusat el canal públic català de mentir i de manipular, sense aportar cap tipus de prova. La professionalitat i el savoir faire de Lídia Heredia van ser el contrapès perfecte del discurs incendiari i penós de Rivera. Però el líder taronja va acabar dient allò que volia dir i que desitjaven sentir els seus seguidors més acèrrims. Una part dels mitjans espanyols òbviament li van riure, un cop més, les gràcies.

Què pretén Rivera amb un discurs tan radical? Sempre enfadat amb el món, despotricant ara aquí, ara allà… Amb això vol ampliar la seva base? És saludable criticar els mitjans públics, d’errors se’n poden cometre, però cal aportar proves convincents. En tot cas hi ha altres camins perquè es pugui corregir una suposada manca de pluralitat informativa. A més, la crítica sempre s’hauria de fer amb educació i respecte pels professionals de la casa.

Gràcies a aquest nou espectacle, precedit per l’arrencada dels llaços i de l’agressió contra un càmera de Telemadrid a la Ciutadella, el senyor Rivera i Ciutadans han estat una ajuda inestimable, juntament amb Pablo Casado, perquè la Diada novament registrés un èxit de convocatòria.

Rivera volia ser un Kennedy o un Macron i ha acabat sent un Trump o un Salvini. La mentida, el populisme en estat pur. Pensa que així podrà assolir més ràpid el poder, però el radicalisme, quan és l’hora, no fa guanyar eleccions. Va anar a TV3 a muntar el xou, certament. Té una obsessió malaltissa contra la cadena pública i l’educació de l’escola catalana. Li recomano que llegeixi atentament aquestes paraules de Susan Sontag  i que se les pugui aplicar com a polític; o com a periodista si en algun moment desitja fer-se ell mateix les preguntes:

“La primera tasca d’un escriptor no és tenir opinions, sinó dir la veritat… i negar-se a ser còmplice de mentires i d’informació errònia”.

Cal prendre nota, doncs.

René Magritte. La page blanche, 1967.