Després de dues comtesses electorals, més aviat de caire tempestiu, hauríem de tenir, per fi, un període de calma. Tanmateix, en un país acostumat els últims anys a forts vents i onatge, això més aviat sembla una quimera. No hi ha dia que no quedem desconcertats per una nova notícia. Després del regal enverinat de Valls a Ada Colau, recordant-li que sense els seus vots “no seria alcaldessa”, Ciutadans ha trencat amb l’ex primer ministre francès.

Trist paper, per cert, el de Ciutadans que, en un temps rècord, ha passat, a Catalunya, de fer el cim a ser gairebé marginal. Cada cop més escorat a la dreta, no fa escarafalls, però, a pactar amb els ultres. Núvols negres acompanyen fa mesos als taronges. Van caient les etiquetes que ells mateixos es van anar penjant: socialdemòcrata, liberal… La seva contribució al benestar i a la calma de la gent ha estat nul·la.

Europa ja li ha picat la cresta. No entenen com poden posar un cordó sanitari als socialistes i no a l’extrema dreta. També han rebut retrets d’alguns dels seus fundadors, que fins ara havien dit amén de tot. Però el poder és el poder, i si cal anar cada cop més a l’extrem, doncs cap problema. La qüestió serà veure si sabran frenar a temps, abans no caiguin pel precipici. Sempre els quedarà un tal Celestino Corbacho a la Diputació de Barcelona, un càrrec pel qual ha demostrat no poca ambició. Fa tot l’aspecte que per tal d’aconseguir-lo no hauria tingut cap mena de mania presentant-se, fins i tot, amb la CUP, si li haguessin promès.

Tanmateix, si analitzem la situació política des d’una perspectiva global, veurem que no ens convenen més temps de fronts ni més fenomens dispersos o imprevisibles. Així mateix, fora bo que alguns sectors independentistes mirin de contenir-se. No són recomanables ni admissibles segons quines actituds vehements o reaccionàries, ni deixar-se portar per la desraó, malgrat la repressió, la rigidesa i la manca d’empatia que observem en amplis sectors de l’estat espanyol.

Cada ciutat i cada poble tenen les seves dinàmiques locals o internes, amb l’objectiu (això ens agradaria pensar), de vetllar pel benefici dels seus propis ciutadans. No tot és Barcelona. Encara que sigui la capital del país, hem de tenir una imatge de conjunt. Això ens hauria de fer més savis i més justos. No malmetem tot el que fins ara s’ha aconseguit.

Ara bé, en la defensa dels drets democràtics sempre ens tindran al davant. No podem permetre que hom pugui alterar, per exemple, resultats electorals. Hi ha els drets dels presos però també els drets dels electors. Mentre, des d’Europa, ens arriba, una vegada més, una pluja fina i constant. És a dir, com si sentissin ploure.

Alfred Stieglitz. Nadelman Exhibition (Nova York, 1915).