Dijous de vaga general a Catalunya. A Madrid, en canvi, nou capítol del judici de la vergonya, amb la compareixença dels encausats Santi Vila i Jordi Sànchez. Cada dia que passa, la farsa es fa més nítida; les acusacions, absurdes i delirants. Les pífies de la fiscalia d’aquests dies són una mostra tangible d’aquest desgavell. Com que no troben proves concloents de rebel·lió o de sedició per justificar les penes demanades, aleshores és fàcil caure en el ridícul més absolut.

La sentència, si no està escrita, només pot ser d’absolució, vist el que hem vist fins ara. Tanmateix, encara no s’ha guanyat. L’Estat voldrà donar sortida a la ràbia i a la venjança acumulades. Per això, els temps que vindran no fan pinta de ser plàcids. El veredicte, si és més polític que jurídic, podria ser sever.

Però a més, d’aquí pocs mesos, el tripartit format per la dreta extrema i l’extrema dreta podria governar l’Estat. Aleshores, la repressió seria encara molt més forta: més 155, però aquesta vegada apuntant al sistema educatiu i als mitjans de comunicació públics. Confiem, tanmateix, que tot aquest escenari no s’acabi produint. Pel bé de la democràcia, pel bé de Catalunya i d’Espanya, pel bé dels mateixos processats, la victòria d’aquesta tríade de radicals enfosquiria qualsevol sortida política al conflicte.

Pedro Sánchez ha arriscat convocant eleccions el proper 28 d’abril. Si obté, però, el triomf electoral i aconsegueix formar govern, el soroll de fons alimentat per la dreta política i mediàtica baixarà força els seus decibels. En cas contrari, ja sabem què pot passar.

La radicalització de la dreta espanyola és ja un fet, i més després de l’auge de Vox. Qui ha fet el viratge més brusc ha estat Ciutadans, que ha passat de la socialdemocràcia al centre liberal, i d’aquí a la dreta extrema. Això en pocs anys. No s’ha mogut, en canvi, del nacionalisme espanyol, de la provocació i de la confrontació. Només cal veure les seves ridícules performances. La darrera: el tour amb banderetes pels carrers d’Amer. Així mateix, el PP de Casado també es situa clarament en un extrem. Qui es col·loca a frec del precipici té més possibilitats d’estimbar-se. Allà, en aquest límit, es troba amb Vox. I tots acaben ballant la dansa amb el ritme que imposen els ultres.

Davant d’aquest panorama, la UE segueix immersa en el silenci; quan li convé o quan convé als seus socis. Sempre hi haurà un tal Antonio Tajani, fidel aliat dels partits espanyols del 155, impedint la conferència de Torra i de Puigdemont al Parlament Europeu. El president d’aquesta institució es mereix, sens dubte, el premi a la llibertat d’expressió.

Mentre, la política exterior del senyor Borrell en relació, si més no, amb el tema català, va acumulant extravagàncies. Un “gran fitxatge” ha estat Irene Lozano, responsable d’Espanya Global. L’última boutade, per dir-ho finament, no té nom: va comparar el referèndum d’independència amb una violació. Dies després, encara no ha dimitit ni l’han cessat.

Intueixo temps obscurs. Tant de bo m’equivoqui. La recerca de la veritat, el respecte i l’educació no van massa sobrats en aquests temps de revenja i de cridòria. Com deia Goethe: “Allò que en diem obscurantisme no consisteix pròpiament en anar contra la veritat, la claredat, la utilitat, sinó en propagar la falsedat”.* I contra aquestes falsedats hem de lluitar-hi totes i tots.

 

---

*Inclòs a Pensaments de Goethe. Traducció de Joan Maragall. Edició a cura de Joan Garí. Edicions 3 i 4, 2008.

---