Quan l’home ja no hi sigui, encara tindrem Humanitats per anys. A l’hora foscant sempre hi ha una llum que no vol morir.

Quan l’home va començar a ser, en aquest precís moment van néixer les Humanitats. No en un sentit com l’actual, naturalment, però sí amb una actitud i una intenció de saber semblants, i amb una consciència anàloga per l’inefable, el misteri i l’emoció. Més enllà del corpus cultural i de l’experiència humana de segles i segles, existeix una necessitat vital que no s’explica només per la raó.

Què són, doncs, les Humanitats? Quina actitud i quin gest les van fomentar? Penso, per exemple, en una singular composició entre mirar els astres (la natura), el rostre de l’altre i a un mateix. Són només tres imatges; n’hi ha moltes més. Però deixem que sigui la filòsofa Marina Garcés qui ens ofereixi una definició prou precisa. La podem trobar en el pròleg del llibre col·lectiu de recent aparició, Humanitats en acció, publicat per Raig Verd: “(…) entenem les Humanitats no com un conjunt de disciplines acadèmiques, que tradicionalment n’hem dit “lletres”, sinó com un conjunt obert d’activitats que elaboren el sentit de l’experiència humana des del punt de vista de la seva llibertat i la seva dignitat”.

A la qüestió, doncs, si les Humanitats ens fan millors, tindríem la temptació de respondre que sí. D’aquesta manera, la cultura i la bondat van necessàriament de la mà? És evident que el temps que dediquem a cultivar la saviesa o a fer Humanitats deixem de fer guerres o accions perverses. És més, estimula el pensament crític i els bons sentiments. Però també és evident que no sempre ha estat així. Només cal fer un repàs a alguns dels fets més dramàtics de la història recent. I al revés, no estem dient, òbviament, que qui es dedica a activitats purament tècniques o a l’exercici de l’economia en un gran banc, per exemple, té menys tendència a la bondat. Afegim, també, un altre aspecte: les Humanitats no són pura contemplació o reflexió, sinó que també aporten un saber pràctic important.

Quan parlem de les Humanitats, ens estem referint també a les ciències. Les ciències són Humanitats. Crec que hauríem de recuperar l’ideal dels grecs o el model renaixentista dels vasos comunicants entre els diferents sabers, i no tractar-los com a compartiments tancats que s’ignoren entre si. Leonardo, Leibniz o Pascal no representen una preuada conjunció o amalgama harmònica de coneixements i de sabers? O, ja en l’edat contemporània, no han aportat Max Born, Joseph Rotblat o Jane Godall, per exemple, una experiència humana i unes reflexions sobre la dignitat i la llibertat des de la ciència cap a la societat?

Així que no podem deixar de preguntar-nos: per què, habitualment, hom tendeix a excloure les ciències de les Humanitats? Per què des de l’educació encara s’insisteix en aquesta divisió? L’ensenyament per projectes aconseguirà trencar aquesta dinàmica?

Les Humanitats tenen un profund sentit d’humanitat, però no van unides indefectiblement a l’humanisme antropocèntric, és a dir, a “l’home mesura de totes les coses” o, millor dit, a “l’home com a centre de l’univers”. Són conceptes que no són exactes per descriure el món i menys en la nostra època. L’home ha esdevingut un ésser més de la natura, amb les seves particularitats, amb la seva complexitat, i amb tota la dignitat que vulguem, però també amb l’obligació de tenir cura dels altres animals i formes vegetals, als quals devem, no ho oblidem, la nostra existència.

Observem amb preocupació com les Humanitats i la cultura estan en retrocés, com la política sovint les menysté o les ignora, tot i la necessitat que tenen per a molts ciutadans. Així mateix, és paradoxal veure com persones cultes es refugien només en el seu àmbit cultural i rebutgen la resta d’activitats. Una persona versada en la cultura hauria de tenir uns coneixements mínims sobre art, ciència o literatura, si vol tenir una visió més àmplia del món. Les Humanitats poden incidir o no en les transformacions socials, però sense elles, l’ésser humà es troba més desvalgut i buit en un món amb grans dosis d’hostilitat i manca d’empatia.

André Kertész. Long Island University, New York, 1963.