Fa pocs dies, en una concentració a Madrid, uns quants milers de ciutadans, bastants menys dels esperats per cert, van clamar contra el diàleg amb els independentistes, amb els quals no s’havia de tenir cap mirament, i van titllar de traïdor el president del govern espanyol. Tot molt assenyat i humanitari, doncs. El manifest final llegit per tres periodistes independents estava farcit de mentides, mitges veritats i d’inexactituds. Costa molt poc inflamar les masses, certament.

El diàleg només és possible si reconeixem l’altre. No es pot negar la condició de persona i d’interlocutor a qui pensa diferent de nosaltres. El compromís amb la veritat també ha de ser una baula essencial d’una democràcia. Això sí, els partits que van organitzar l’acte de Colón repetiran, una i una altra vegada, que ells són els autèntics demòcrates, encara que vagin de bracet amb l’extrema dreta.

Observem amb inquietud i preocupació l’espectacle grotesc que ens obsequien diàriament tota aquesta colla d’irresponsables, de llengua esmolada i feridora. El diàleg, és a dir, el fet d’asseure’s a parlar amb l’altre, està criminalitzat. Què fer? Doncs això, continuar dialogant, amb més insistència i coratge si cal. I això vol dir també parlar d’ètica. Ho farem acompanyats de dos pensadors contemporanis que beuen de la tradició jueva, probablement els més importants del segle passat: Martin Buber (1878-1965) i Emmanuel Levinas (1906-1995).

Buber desitjava que el judaisme, com a pensament i forma de vida, tornés a oferir una perspectiva ideològica i ètica davant dels problemes i fets més importants del moment històric. Creia i apostava per la fraternitat, una paraula que hauríem de reivindicar més. Proper a l’anarquisme, valorava les formes simples de vida que justament afavoreixen una convivència fraternal. La qüestió central del seu pensament era una filosofia de l’encontre: “No tinc res a ensenyar, sinó que únicament inicio un diàleg”.

Levinas, influït, com Buber, per la filosofia de Franz Rosenzweig, fou un enemic dels sistemes de la totalitat, contraris a la subjectivitat. Participa també del diàleg, de la relació cara-a-cara, i introdueix el concepte de responsabilitat amb l’altre, en concret de l’altre com a rostre, el qual interpel·la la nostra pròpia subjectivitat i ens demana una resposta.

La violència i la imposició no han de tenir la darrera paraula. Levinas passa així de la noció de l’ésser a la noció de l’altre, és a dir, de l’ontologia a l’ètica. Pel filòsof nascut a Kaunas, “la filosofia primera és una ètica”. El mateix podríem dir de la política, per exemple.

Per altra banda, Martin Buber apunta: “En el diàleg autèntic un s’adreça cap al seu interlocutor i es dirigeix a ell de veritat: és, doncs, un moviment del ser cap a ell”. És la trobada entre el jo i el tu, idea clau de la seva filosofia.

En una de les seves obres més importants, Què és l’home, afegeix: “Únicament quan l’individu reconegui a l’altre en tota la seva alteritat com es reconeix a si mateix, com a home, i marxi des d’aquest reconeixement a penetrar en l’altre, haurà trencat la seva soledat en un encontre rigorós i transformador”.

Buber, després de l’ascens del nazisme, s’instal·la a Palestina i viurà a Jerusalem fins al final de la seva vida. Es va comprometre per trobar una solució pacífica al conflicte àrabo-israelià. La seva aposta per una convivència entre àrabs i jueus és prou clara: “Creiem que és el nostre deure comprendre i honrar la reivindicació oposada a la nostra i esforçar-nos per reconciliar les dues. No podem renunciar a la reivindicació jueva (…) Però estem convençuts que ha de ser possible trobar un acord entre aquesta reivindicació i l’altra, perquè estimem aquest país i creiem en el seu futur”. Confiava en l’amor i la fe de les dues tradicions per resoldre els problemes i arribar a una entesa: “Allí on hi ha fe i amor, es pot trobar una solució a allò que pot semblar una contradicció tràgica”.

Cal apreciar l’aportació de Buber i de Levinas al diàleg i a l’ètica. El diàleg, avui, segueix sent imprescindible per a superar tota violència, per evitar tractar l’altre com un objecte o com a un enemic, i per començar a instaurar un món més just.

Oskar Kokoschka. Parella d’enamorats amb gat, 1917.