CRÒNICA, MIRADOR
Feu un comentari

L’últim viatge

 

Té 63 anys, però sembla que en tingui molts més. És un home abatut, trist, amb el cor malalt: “Cuando ya no hay porvenir por estar cerrado el horizonte a toda esperanza, es ya la muerte lo que llega”, li confessa al seu germà José. Fa pocs dies que ha arribat a Cotlliure, a la Catalunya Nord. L’acompanya la seva mare, Ana Ruiz, també molt debilitada. Gairebé no es pot moure, pesa menys que una nena. La tragèdia l’ha fet desvariar i tornar a la infància: “¿Cuándo llegamos a Sevilla?”.

Abans d’emprendre el camí cap a l’exili, Antonio Machado i la seva família havien passat els darrers mesos de la guerra a Barcelona. Rellegeix Maragall, Verdaguer i Ausiàs March, entre d’altres. També escriu diversos articles i poemes, i participa en tertúlies amb amics catalans. Són moments d’una calma relativa, només interromputs pels bombardeigs que de tant en tant colpegen la ciutat.

El dia 22 de gener, quan l’entrada de les tropes franquistes és imminent, abandona la capital de Catalunya i, com tants milers i milers de vençuts, es dirigeix cap a la frontera. En el recorregut ha de deixar dins del cotxe les maletes amb les cartes de Pilar de Valderrama, Guiomar, l’amor dels últims anys, i diversos poemes dedicats a ella.

La primera nit a França han de dormir en un vagó de ferrocarril, a l’estació de Cerbère (Cervera de la Marenda). No para de ploure, fa molt de vent. En aquests dies, l’acompanyen els records infantils, com els que s’evoquen en aquests coneguts versos escrits trenta anys enrere: “Una tarde parda y fría/ de invierno. Los colegiales/estudian. Monotonía/ de lluvia tras los cristales.”

Gràcies a les gestions de l’escriptor i periodista Corpus Barga, Machado i la seva família van poder millorar la seva situació. Hi havia opcions d’anar a París, però el poeta prefereix Cotlliure, un petit poble al costat del mar, no gaire lluny de Perpinyà, i així estar més a prop de la seva terra.

“Fue una clara tarde, triste y soñolienta/ tarde de verano. La hiedra asomaba/ al muro del parque, negra y polvorienta…/La fuente sonaba.”

Uns dies abans de la seva mort, Antonio Machado, deixa per uns moments l’habitació de l’hotel Bougnol-Quintana de Cotlliure on s’allotja, i es dirigeix a la platja. Aquesta és la primera i l’última sortida que farà. El sol de migdia gairebé no escalfa. El poeta contempla una bona estona el mar, i les casetes dels pescadors: “Quién pudiera vivir ahí, tras una de esas ventanas, libre ya de toda preocupación…”.

“Estos días azules y este sol de la infancia.”

La seva salut empitjora. Mor el 22 de febrer. L’endemà és enterrat al cementiri de Cotlliure. El fèretre és cobert per una bandera republicana. Tres dies més tard, morirà la seva mare.

“Y cuando llegue el día del último viaje,/ y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,/ me encontraréis a bordo ligero de equipaje,/ casi desnudo, como los hijos de la mar.”


 

machado1

De camí cap a l’exili. Assegut i amb el bastó, Antonio Machado.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s