LLIBRES, MIRADOR
Feu un comentari

Estigmes

 

A la pregunta ¿qui ets?, Hannah Arendt respondrà fins al final de la seva vida: una jueva.(1)

L’afirmació, tanmateix, no suposa que la inscripció jueva determini la seva visió del món, ja que el primer mandat dels éssers humans és el de pensar per si mateixos, que no vol dir pensar a partir del no-res, en paraules de Fina Birulés. En una entrevista realitzada l’any 1964, Arendt afegeix: “Si a una l’ataquen com a jueva, ha de defensar-se com a jueva. No com a alemanya, ni com a ciutadana del món, ni com a titular dels drets humans ni res per l’estil”.

Quan a una persona l’ataquen pel fet de ser jueva, o musulmana, posem per cas, ataquen la seva dignitat, la seva adscripció més íntima; per tant, també colpegen la humanitat sencera. Com altres pàries de la història, el jueu porta la marca del sofriment, l’estigma de la incomprensió, els embats de l’odi. L’antisemitisme ha perdurat en el temps, i ha entrat de ple també en el segle XXI.

Després de la Xoà pensàvem que podria ser extirpat del tot. Però no ha estat així; les arrels són massa fondes. Avui, coincidint amb l’auge de l’extrema dreta, es detecta un increment d’actes antisemites. Fa pocs dies es van fer públics uns resultats on s’esmentava que a França el nombre d’insults, amenaces i agressions havien augmentat un 74 % durant el 2018 respecte l’any anterior. En altres llocs del continent, la situació també és preocupant. A Alemanya els atacs contra els jueus també van augmentar un 9,4% durant el període esmentat. En països on governen forces populistes de dretes, com a Hongria, per exemple, la rancúnia i l’animositat envers els jueus també s’ha incrementat.

Quan l’antisemitisme, la islamofòbia o qualsevol altra forma de racisme ensenya les urpes, tota la societat democràtica i tolerant hauria d’alçar la veu i condemnar amb contundència qualsevol vilesa d’aquest tipus. A França, justament, la qüestió es viu amb molta sensibilitat. No és rar que una part significativa de la població hagi sortint als carrers, manifestant la seva repulsa per aquests actes execrables. No en va, és el país amb la comunitat jueva més gran d’Europa. Però també té un passat incòmode; els fets són ben coneguts: l’afer Dreyfus o la indiferència i connivència de certs sectors de la societat francesa davant la detenció i la posterior deportació de jueus cap als camps nazis.

L’antisemitisme va portar a molts a convertir-se en jueus, a descobrir o a ser conscients de la seva condició jueva. Crec que no vaig errat quan afirmo que molts dels que cometen aquests atacs no saben què significa ser jueu, més enllà de les connotacions religioses. Aleshores caure en tòpics o directament en falsedats només hi ha un pas.

L’escriptor francès d’origen jueu, Bernard Lazare, se sentia un pària. En una ocasió havia dit: “Soc un jueu i, tanmateix, desconec tot allò que és jueu (…) Necessito saber qui soc, perquè m’odien i què podria ser.”

Qui menysprea els jueus a causa del tracte que dona el govern israelià al poble palestí, per exemple, comet, com a mínim, una injustícia; també una barbaritat. Però això, pensant amb Lazare, no significa que no veiem amb bons ulls que molts ciutadans israelians, jueus o no, lluitin o es revoltin contra les polítiques ultranacionalistes i bel·licistes del govern del seu país. La pau amb els palestins i amb la resta de països àrabs seria el millor camí, penso, per a la seva pròpia emancipació, per la plena llibertat; la seva i la de la resta de nacions que l’envolten.

No hi ha una única manera de ser jueu, com no hi ha una única manera de ser musulmà, àrab, català o espanyol. Qui imposa una sola identitat (o obliga a l’altre a tenir-ne una) i a més pensa que aquesta és l’única veritable, és un fanàtic. Si exerceix la coerció i la violència per obtenir els seus propòsits, és un fanàtic elevat al quadrat. Aleshores ja tenim el fanatisme violent, enemic de la llibertat i de la convivència pacífica entre persones i pobles.

En el poema titulat precisament Els jueus (1989), Iehuda Amikhai escriu: “Rembrandt els va pintar amb turbants/ turcs, bells com l’or vell./ Chagall els va pintar volant per l’aire/ i jo els pinto com el meu pare i com la meva mare (…)”

El poema acaba amb aquests altres versos: “I ¿què hi ha de Déu? abans cantàvem/ “No existeix Déu com el nostre”*, ara cantem, “El nostre Déu no existeix”/ però cantem, encara cantem.”

Cantem. O sigui, resistim.

*Vers tret d’una oració del Shabat.


 

(1) Una revisión de la historia judía y otros ensayos. Hannah Arendt. Introducció de Fina Birulés. Editorial Paidós, 2005.


 

CHAGALL

Marc Chagall. Le concert, 1957.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s