Dies i dies d’anticicló. Per fi s’ha acabat, i em sento més feliç, més lleugera. Visc dels canvis i dels colors; la monotonia m’exaspera. No cal ser un artista, un meteoròleg o un metge per verificar com un temps estable d’altes pressions i amb l’aire enclotat, no és el que més ens convé.

En aquestes jornades feixugues i inacabables, sentia com si habités a l’interior d’una bola de vidre radiant, però amb una capa de polsim a mitja alçada. Ens aixecàvem amb boirines matinals i tornàvem a casa, al migdia, sota un cel aparentment serè, però desconcertant. El blau havia canviat; estava impregnat de tons terrossos.

Caminant amunt i avall sentia com una mena de malestar i impaciència. No era tan una qüestió física com mental. Creia percebre com els altres rostres expressaven una inquietud semblant. Això sí, veia vehicles i més vehicles. Semblava que s’haguessin multiplicat per deu o per vint. L’aire brut s’acumulava, el neguit també. Ningú, però, no estava fent res. Pura inacció. Com si viure en un entorn així fos d’allò més normal. Un peatge que totes i tots, petits i grans, hem de pagar, dia sí, dia també, amb o sense anticicló. Encara que fos en perjudici de la nostra salut.

Em delia per tenir més llibertat, per veure altres cels i respirar nous aires. El reviscolament, però, es va produir a principis d’aquesta setmana. L’anticicló ens deixava, i l’aire s’anava renovant. És com si en una sala tancada amb pany i forrellat durant molt de temps, amb olor de resclosit, algú hagués obert la finestra, a poc a poc, però de forma obstinada. Avui dijous s’ha acabat d’obrir del tot.

Així com l’aire, els núvols, el vent o la pluja han irradiat amb més o menys força a les nostres contrades, desitgem també que en segons quines sales poc ventilades de segons quins tribunals i demés estaments, els aires que porten més democràcia i més llibertat acabin omplint tot l’espai.

L’entrada de vents i de petits sistemes frontals han netejat el cel, enduent-se l’aire pervertit. L’anticicló, doncs, ja és història, i el cel torna a ser d’un blau magnífic. El sol, també cerimoniós, s’esmuny per entre els núvols… Ah, els núvols, amb les seves formes generoses, les seves tonalitats tan delicades. Són els més baixos, que gairebé podem tocar amb la mà, els que m’agraden més. Em deixo anar i viatjo amb ells, m’acompanyen per les avingudes, pels parcs o pels calls de la ciutat. Simplement segueixo els seus ritmes. En alguna ocasió, Robert Walser havia escrit: “Els núvols són els meus preferits. Semblen tan sociables com bons i silenciosos companys. Fan el cel més agitat…, més humà.”

La llum també és diferent. La seva empremta sobre les pedres o sobre l’herba és més intensa, més benevolent. Llum i núvols, i poca cosa més.

“Només allò que ve del cel és susceptible d’imprimir realment una marca sobre la terra.” (Simone Weil).

Jan Vermeer. Vista de Delft, 1660-61.