Els ajuntaments esperen els nous inquilins, però molts no saben encara qui els dirigirà. Pactes a corre-cuita, moviments diversos, i pressions, moltes pressions. El 15 de juny veurem com acaba tot plegat: és el dia que s’hauran d’acabar de bastir els consistoris sorgits de les eleccions del 26-M.

Barcelona és la cirereta del pastís, la més preuada pels poders fàctics. La dimensió internacional que té és indubtable.

Durant mesos i mesos han sovintejat els atacs a Ada Colau i a les seves polítiques. La major part, creiem, excessius o sense massa fonament. Alguns d’aquests crítics han caracteritzat Barcelona gairebé com una urbs de la delinqüència, on la llei hi és absent, una ciutat sense futur, estancada des d’un punt de vista econòmic. A tot això hi ha ajudat, segons aquestes mateixes veus, el moviment independentista, titllat de perniciós i de provincià.

S’apel·la a una suposada Barcelona cosmopolita, motor econòmic i garant de l’ordre, idealitzant un passat però deixant el seu futur, el de la ciutat, en mans d’un capitalisme agressiu que pretén homogeneïtzar la ciutat, i fer diners, molts diners. A més, no s’ha apostat ja fa molts anys i es segueix vetllant, més que mai, per una Barcelona cosmopolita i diversa? Tot això ja forma part del caràcter propi de la ciutat.

Així doncs, ens trobem amb un fet ben estrany. Els que criticaven el govern municipal per menysprear el turisme, per exemple, són els mateixos que, amb les seves proclames catastrofistes, fan un flac servei a la ciutat i al país. Són també els que els sembla bé que Barcelona s’hagi venut a les grans marques en detriment del comerç de proximitat, o que minimitzen o responen amb silenci davant dels episodis de contaminació de l’aire.

Tanmateix, tots aquests poders econòmics i mediàtics repetien a l’uníson: a Barcelona li cal un canvi. I és per això que van trobar en Valls un aliat (més ben dit, el van anar a cercar), un salvador a qui calia enaltir, que aportaria altre cop ordre i seguretat, encara que ignorés els problemes reals de Barcelona i que hagués fracassat a França.

Però, ai las!, les eleccions van ser guanyades per un partit d’esquerres i independentista. Maragall tenia (encara té) moltes possibilitats de ser el proper alcalde. Els de sempre, els poders de tota mena, amb noms i cognoms, s’han començat a posar nerviosos. Curiosament, veuen raonablement força bé ara a Colau, quan abans la deixaven per terra. No poden suportar que una força, ara per ara, més rupturista, pugui governar la ciutat. No sabem si els sortirà bé la jugada. Són persones amb molt de poder i poca paciència, que només accepten la democràcia si és favorable als seus interessos polítics i econòmics. En cas contrari, ja no la veuen tan bé.

En fi, estarem amatents si les pressions de totes bandes fan efecte, i acabem veient un pacte inversemblant a Barcelona, o bé es produeix l’aliança entre les dues forces guanyadores de les eleccions. És a dir, un govern d’esquerres i sobiranista, format per dos partits que comparteixen un programa electoral, sobretot en l’aspecte social, cultural i mediambiental, molt semblant.

PD: Mentrestant, a les acaballes del judici del procés, la fiscalia, en el seu al·legat polític final, parla de rebel·lió, de cop d’estat i d’unes quantes coses més. És tan gran la vergonya i la ignomínia que el Suprem ja no pot contenir-ho tot. Només faltava que es qualifiqués a Franco no com un dictador o un criminal, sinó com un cap d’estat. I un cap d’estat que ho era des de l’octubre de 1936!, és a dir quan feia pocs mesos que havia començat la guerra civil, fruit d’un cop d’estat; ignorant, a més, el govern legítim republicà d’aleshores. Revisionisme històric, franquisme institucional? Una mica de tot, em sembla. Així que, vergonya és poc, sens dubte.

Eugène Atget. París, 1924.