Fa pocs dies, el poeta, assagista i traductor menorquí Ponç Pons va visitar Vic, convidat pel Fòrum de Debats. Hi va oferir la conferència De la poesia com una forma de vida. No en va, l’autor defineix la seva activitat amb el mot “escriviure”: escriure i viure són una sola cosa.

La poesia, per Pons, ha de commoure. Si no emociona, no funciona. Estem davant d’un art que serveix per il·luminar les parts fosques de l’ésser humà. La curiositat de l’escriptor illenc és infinita: “Soc poeta però m’interessa tot”.

Baudelaire deia que la millor inspiració és el treball. Tanmateix, potser això últim s’adiu més amb la prosa que no pas amb la poesia, segons el parer de Ponç Pons. Treball, sí, però amb regularitat: Saramago escrivia dues pàgines exactes cada dia. La correcció també forma part del treball. És més, per Pons, escriure és corregir. Hi ha un moment, però, que l’obra l’hem de deixar. Paul Valéry afegia: “Les obres no s’acaben, s’abandonen”. Si no hi ha passió i talent, no arribarem massa lluny. T.S. Eliot recomanava, a més, saviesa i humilitat. Franz Kafka deia que la literatura és una expedició a la veritat.

No sempre hi ha hagut una correspondència entre la vida d’un escriptor i la seva obra. És a dir, un escriptor de qualitat no sempre ha estat una persona admirable. Pensem en Céline, per exemple, que va simpatitzar amb el nazisme, o altres grans escriptors, els quals en el transcurs de la seva vida van perjudicar o van fer mal a altres persones.

Què faríem sense la literatura? El poeta menorquí reconeix que “fins i tot en els poemes més tristos he estat l’home més feliç del món”. No hem de perdre, tampoc, el sentit de l’humor i les ganes d’aprendre. Pons hi afegeix també el compromís i, sobretot, la bondat. Resistència al mal i a la banalitat. Ja ho deia el professor José María Valverde: “Cap estètica sense ètica”.

Pons va ser durant molt de temps professor d’institut i va intentar transmetre l’amor per la literatura i la bondat als seus alumnes. Com fer descobrir als més joves que la cultura pot ser un plaer? Com apropar la poesia a la societat, fer de la poesia una forma de vida? Cadascú ha de trobar, certament, el que li proporciona més plaer. Cap al final del seu llibre Dillatari, Ponç Pons afegeix: “Tenir temps i salut per poder fer el que ens agrada és la riquesa més gran del món. Ah, si pogués viure sempre lliurat només a la literatura!”

Nicolas de Staël. Agrigent, 1953.