MIRADOR
Feu un comentari

Llibertat

La fotografia és de l’any 1942. Al mig, hi ha una noia. El seu nom és Sophie Scholl. Hi ha també dos nois, tots si fa no fa de la mateixa edat. Sabem qui són. A l’esquerra, el seu germà Hans; a la dreta, un amic comú, Christoph Probst.

La Sophie estudia biologia i filosofia a la Universitat de Munic. Té una gran afició pels llibres. En Hans, en Christoph i també en Willi Graf i l’Alexander Schmorell, dos companys més, estudien medicina. Alguns d’ells han tornat fa poc del front; allà han topat de ple amb la misèria humana, i com la manca de compassió i l’excés de mentida i de crueltat s’han apoderat de l’home. Però l’home també és això. I, tanmateix, això és insuportable. Homes convertits en màquines, el fanatisme sembla regnar arreu: al camp de batalla i a la rereguarda. És possible fer caure l’estat d’hipnosi col·lectiva que el règim nazi ha implantat? 

L’estiu del 42, formen, a Munic, el grup de la resistència La Rosa Blanca. No es tracta precisament d’un combat ideològic i polític, sinó que la seva intenció és la de restaurar aquella imatge de l’ésser humà que ha estat bandejada per Hitler; retrobar, en definitiva, els valors de la llibertat i de l’humanisme tan presents en el pensament alemany i europeu.

La paraula, entesa en el seu sentit més noble, és l’essència d’aquest combat moral. Nits senceres imprimint escrits; la determinació en el missatge que acompanya les seves accions pacífiques venç la por a ser descoberts. Després, s’han de difondre els pamflets en diversos llocs estratègics de la ciutat, així com també en altres poblacions alemanyes.

La lectura d’autors com Sant Agustí, Pascal o Goethe els hi ha deixat una empremta perdurable. És habitual que en aquests escrits s’hi incloguin pensaments atribuïts a diversos escriptors que ja formen part de la cultura universal. Però no només la literatura els acompanya. La pintura, la música o la natura també els ajuda a sentir-se més a prop de la llibertat. La vida, pensen, no pot suportar més el soroll de les botes militars quan trepitgen els carrers empedrats, els himnes estúpids, les delacions o les detencions. Tot i que són una minoria─ a la universitat només han rebut el suport moral i actiu del professor de filosofia Kurt Huber─ confien en un canvi profund de la situació política i social a curt termini que no es va produir. 

Munic, 18 de febrer de 1943. No fa fred. Llueix un sol esplèndid, gairebé primaveral. En Hans i la Sophie entren per la porta principal de la Universitat i des de la balconada del primer pis llancen centenars de papers. Algú els veu, i avisa la Gestapo. No tenen temps de fugir. Són detinguts. Tot seguit s’inicien els interrogatoris. Fins i tot, en aquestes dures sessions, mantenen una actitud d’allò més digna, sense cap mena de penediment. Després d’un judici sumaríssim, són condemnats a mort. La sentència s’acompleix en pocs dies. També reben la mateixa condemna Graf, Schmorell, Probst i Huber. Altres membres de cèl·lules de La Rosa Blanca que s’havien format en altres ciutats són empresonats o bé enviats a camps de concentració. Inge Scholl, germana de Hans i Sophie, mantindrà viva la seva memòria i anys després escriurà un llibre sobre la seva història. Avui, vuitanta anys després, els seguim recordant.

“Enmig de totes les pèrdues, tan sols una cosa va romandre: la llengua. Aquesta llengua no es va perdre, però va haver de passar a través d’un terrible emmudiment i tenebres, fins a tornar a la llum del dia, enriquida per tot això”.

Paul Celan

A totes les víctimes del nazisme i de qualsevol forma de feixisme.

This entry was posted in: MIRADOR

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s