És un cas greu de salut pública, un mal crònic que afecta gairebé la totalitat del planeta. Però no té l’interès i el tractament adequats: ja sigui per impotència o per desídia. Tampoc no hi ha ni hi haurà grans mobilitzacions. Molts cops invisible i inodora, és com si no existís. Ens referim a la contaminació atmosfèrica.

Fa pocs mesos, Sant Joan de Déu alertava que les embarassades i els infants, fins i tot abans de néixer, són els més exposats a la contaminació. De fet, bona part de la població mundial està sotmesa a tota mena d’agents contaminants, especialment perjudicials pels infants: nou de cada deu respiren un aire de baixa qualitat. No només els ocasionen problemes respiratoris i cardiovasculars sinó que afecta també el seu neurodesenvolupament. Ens hem de resignar, un cop més, davant d’aquest problema? Quin preu més hem de pagar?

El nostre futur queda hipotecat, ja no només per les conseqüències del canvi climàtic, sinó també perquè els habitants del futur, els que ara són infants, seguiran patint els estralls d’aquest aire enrarit i nociu al qual sembla que ens hem acostumat. Les mesures adoptades fins ara són, o bé febles i insuficients, o sistemàticament incomplertes. L’aire, que el grec Anaxímenes identificava com el principi de tot i font de vida, ja fa temps que soscava la nostra salut. I tot plegat gràcies a l’activitat humana.

La pintura que encapçala el text és de L.S. Lowry. A Lancashire Village, 1935.