Václav Havel⁽¹⁾, l’any 1989, alertava del caràcter ambigu de la paraula, i com “al costat d’una paraula que estimula les persones amb la seva llibertat i veracitat n’hi ha una altra que hipnotitza i fanatitza”. Una reflexió que pren encara més transcendència avui amb les xarxes socials i amb l’auge de discursos ultres.

A més, l’excés d’informació, ens porta, paradoxalment, a una certa paràlisi i incomunicació. Costa distingir a vegades les paraules honestes al servei de la veritat del llenguatge virulent, al servei de la difamació i la mentida, sovint generosament finançat, i que utilitza tota mena d’estratègies per fer-se sentir .

Com podem fer front als discursos d’odi en què sovinteja aquesta paraula “perillosa, mortal”? No podem deixar de reconèixer, en primer lloc, una sensació d’impotència i desolació. Però la pura resignació és una derrota. Cal no abaixar el cap: altrament perdrien la llibertat d’expressió i la democràcia. Aleshores, abans d’escriure o propagar res, potser hauríem de preguntar-nos si contribuïm a la veritat, al respecte i al bon ús de les paraules. La crítica saludable no s’avé amb la manca d’escrúpols i amb la manca d’honor. Amb responsabilitat i ètica, i amb esperit crític, cal cercar aquells mots humils que ens apropen a la pau, a la compassió, a l’entesa entre les persones i els pobles. Alhora, les proves ens poden ajudar a desmuntar, una per una, totes les farses. Una tasca necessària però també feixuga, certament, i que mai no es podrà donar del tot per conclosa. Però per algun lloc hem de començar.

(1) Paraules sobre la paraula. Llibres de l’Índex, 1989.

La fotografia que encapçala el text és de Gertrude Kasebier. The sketch, 1903.