Fa setmanes que líders polítics ens alerten sobre la possibilitat que hi pugui haver un esclat bèl·lic d’abast europeu. Un conflicte entre l’OTAN i Rússia, ens diuen, és ben real. No hem d’ignorar les advertències llançades per Macron, Tusk o Robles, sinó que cal prendre-les seriosament o, com a mínim, amb una certa precaució. Tanmateix no deixen de ser, pensem, un punt irreflexives i imprudents. No és una bona solució generar a l’opinió pública una sensació de por i de preocupació, i menys fer front a l’amenaça de Rússia amb un augment desorbitat de la despesa militar (la indústria militar deu ser de les poques del món que tenen grans beneficis tan en temps de pau com en temps de guerra). Per descomptat, condemnem el govern autoritari de Rússia, el màxim responsable d’una guerra que ens avergonyeix a tots i que ja fa més de dos anys que dura. Tanmateix, és més necessari que mai rebaixar la tensió, mostrar sensatesa i oferir propostes concretes de pau, malgrat els deliris bèl·lics de Putin i les amenaces que ha proferit sobre l’ús d’armes nuclears.

D’acord, no vivim una època en què destaquin polítics de prestigi, amb autoritat i coratge, ni tampoc intel·lectuals pacifistes influents en l’escenari mundial. Com bé ens demostra la història, el fils que uneixen els estats i les societats poden ser fàcils de trencar, els malentesos no es poden descartar, però també sabem que és més viable que mai una política, i una ciència, amb ànima, amb consciència.

Així mateix, no hauria de ser l’OTAN la que agafi el timó de l’embarcació, i menys en un context d’amenaça latent per l’ús d’armes convencionals i fins i tot nuclears, sinó un govern mundial (en paral·lel a l’ONU) el que tingui la capacitat no només d’apaivagar conflictes sinó la d’imposar el seu criteri, amb l’objectiu que arrelin polítiques temperades que contribueixin a la pau. És una idea que ja proposava a finals dels anys 50 el filòsof, matemàtic i activista pels drets humans Bertrand Russell, pel qual, a més, aquesta autoritat internacional hauria de tenir el monopoli de totes les armes importants, en especial les nuclears.

En aquells anys hi havia l’amenaça i el temor d’un conflicte atòmic amb bombes d’hidrogen. El risc era força evident. Només cal donar un cop d’ull a l’hemeroteca i als llibres. Feia poc més de deu anys del llançament de les bombes atòmiques de fissió sobre el Japó, i semblava que no havíem après res. A la pregunta de si creia que hi hauria una guerra nuclear, el filòsof gal·lès deia: “Espero i desitjo amb tota la meva ànima que no, però considero que hi ha moltes possibilitats que esclati si les coses continuen com ara”.^* Però Russell donava alhora propostes per alleugerir la tensió i obrir nous camins de pau. El primer pas que calia fer era aturar les proves i explorar vies de desarmament. Amb la hipotètica instauració d’un govern mundial, afegia, cada estat tindria el mínim indispensable per a mantenir l’ordre intern. D’aquesta manera, aquest organisme mundial, i no cap Estat nacional, seria l’encarregat de vetllar pel compliment de la solució més justa durant els episodis de conflicte. Però segueix sent viable aquesta idea? Els estats deixarien d’assumir competències per posar-les al servei d’una entitat global? En tot cas, val la pena seguir explorant aquesta via. El benestar i la supervivència del planeta bé s’ho valen, i cal fer tot el possible per tal d’obrir, avui millor que demà, un nou període de pau i de cooperació.

*La meva concepció del món. Bertrand Russell. Traducció de Llorenç Carbonell i Torras. Edicions 62, 1976 (3a. edició). El llibre recull les entrevistes que va fer el polític i periodista Woodrow Wyatt a Bertrand Russell durant la primavera de 1959, i que van ser emeses per televisió.

A la fotografia que encapçala el text s’hi pot veure Bertrand Russell en una concentració pacifista a Londres l’any 1961.