L’estil fa la persona, diuen. O al revés. Aturem-nos en la figura de l’escriptor que només té un estil, conjunció exacta de treball i naturalitat. Sembla senzill, però no ho és. Així és com s’alça la seva personalitat, coherent, dibuixant uns contorns més precisos. Domènec Guansé pensa en Rovira i Virgili (Retrats de l’exili, Adesiara Editorial). Ja sigui en l’assaig, en la història, en el periodisme o en el gènere epistolar, les característiques de l’escriptor, periodista i polític tarragoní són sempre les mateixes: “frases ben tallades, més aviat robustes, amb poques oracions secundàries, amb tendència lapidària, de manera que en cada una comenci i clogui un pensament”. Aquesta manera, i amb això coincideix per exemple amb Pompeu Fabra, li sembla la que millor respon al geni de la llengua.

Hem dit que l’estil fa la persona. O al revés. Segueix Domènec Guansé, parlant de Rovira: “Possiblement és que respon només al seu esperit, a la seva pròpia exigència de claredat, de precisió i de contundència”. D’aquesta manera, és lògica la seva aversió als paràgrafs llargs i sinuosos. El seu estil posseeix un ritme característic. Ell mateix havia dit que per a escriure necessitava sentir prèviament una mena de compàs que li servia de guia. Tant si era un treball curt o llarg, la composició produïa un “efecte arquitectònic”. La catedral de Tarragona, “la façana de la qual devia haver contemplat tan sovint, les mesurades arcades del seu claustre, ni massa pobres ni massa guarnides, deuen haver contribuït, amb una lliçó inoblidable, a la formació del seu estil”.

La riquesa lèxica o la sintaxi ben travada són trets característics del seu català impecable. Un català, diria Guansé, amb sabor. La seva prosa pot ser comparada a “aquells préssecs de pell daurada i polpa compacta del camp tarragoní”. Una prosa que reivindica el gust per l’equilibri i la netedat. Avui, trobem a faltar en molts mitjans escrits (alguns, per cert, d’un prestigi indubtable), un català d’una qualitat tan alta, un periodisme literari que, independentment del tema tractat, resulti atractiu i sucós. El mateix Guansé o Artur Bladé són, així mateix, deutors d’un estil semblant al que va conrear Rovira i Virgili.

Quan emprèn el camí cap a l’exili, un cop acabada la guerra, Rovira s’instal·la a Montpeller, on romandrà fins el 1946. El seu exili, en paraules de Guansé, “ofereix un transparent testimoni de l’austeritat de la seva vida”. Les seves activitats principals són llegir, escriure, passejar. I per fer les dues primeres només necessita una taula i una finestra. Enllesteix llibres, traça projectes (pensant en Catalunya, sobretot). Així, “la taula i la finestra de Rovira hauran estat una de les coses més pures i fèrtils de l’exili”.

A La Vanguardia del passat dissabte 1 de març, Joan de Sagarra dedicava el seu article setmanal al prestigiós periodista i escriptor Jean Daniel, mort recentment: “Le Nouvel Observateur (la publicació de la qual Daniel va ser director durant molts anys) s’inspirava en el Vendredi de Jean Guéhenno, en què la cultura s’agermanava amb la política i aquesta amb la cultura”.

No tinc present que es trobi algun llibre traduït al català o al castellà de Guéhenno, tot i que em sembla un personatge prou important i un humanista exemplar (un autor d’aquells veritablement compromesos amb l’època que li va tocar viure). Alhora la frase m’ha fet pensar en Rovira i en la encara no prou valorada tradició del periodisme republicà, en què la cultura i la política també s’agermanaven. Entesa, aquí, la política com un servei que neix de l’ètica, en paraules de Havel, més enllà dels partits i de les institucions (i que tant contribueix a la salut democràtica d’una societat).

En un article sobre política i ètica, publicat a La Nau (7 de gener de 1931), Rovira no considera que l’ètica sigui un objectiu de la política, però sí “una condició essencial de la vida humana, i, per tant, de la vida política. En la política hi ha d’haver un estricte respecte a l’ètica”. En la mateixa línia de Havel. Una actitud que continua sent molt necessària.

Poc abans de deixar el seu país, Rovira comença a escriure uns articles sobre les impressions produïdes per un viatge recent a l’URSS, acompanyant una delegació catalana. Tot i alguns avenços socials i econòmics d’ençà de la Revolució, en les últimes notes, publicades a La Revista de Catalunya, entre desembre i gener de 1940 (ja, doncs, quan estava a Montpeller), mostra la seva preocupació davant l’amenaça del poder soviètic envers la pràctica de les llibertats humanes, i com a l’URSS, “la vida espiritual─ tant la intel·lectual com l’artística─ va encaminada al servei del règim soviètic i de la causa obrera”. D’aquesta manera, les facetes humanes més lligades a la llibertat i a l’esperit, es “decandeixen i s’extingeixen sota la fórmula fèrria i asfixiant de la unitat ideològica”.

L’Europa i el món dit “civilitzat” que va permetre que, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, un criminal com Franco seguís reprimint i matant, ara calla davant la violació de drets humans contra persones refugiades que truquen a la seva porta. La UE sembla adoptar, en aquest punt, els dictats de l’extrema dreta. Hem vist les imatges recents i ens han colpit. Mentre, l’agenda verda per reduir emissions no acaba de ser prou ambiciosa, víctima dels interessos dels poders econòmics i polítics. Continua la decadència del món. Aquest és l’estil d’Europa i del món dit “civilitzat”.

Profecies de Leonardo da Vinci: “S’apagaran incomptables vides i es faran sobre la terra incomptables fosses”. O bé: “Seran molts els pobles que s’amaguin, conjuntament amb els seus fills i les seves provisions, en fosques coves; i allà, en aquests llocs tenebrosos, alimentaran a la seva família durant mesos, sense llum accidental o natural”.

La guerra, la mort i l’exili, avui. Indiferència i complicitat. Resistència, encara que sigui en soledat. Llegir i escriure.

Robert Doisneau. Les concièrges de la rue Dragon, 1946.