L’actor Pere Arquillué debuta com a director a La Villarroel, en el marc del Festival Grec. Ho fa amb les obres Audiència i Vernissatge, de Václav Havel, dos magnífics textos de l’anomenat teatre de l’absurd, amb rerefons polític, però sobretot ètic.

El dramaturg txec Václav Havel (1936-2011) ha estat un dels intel·lectuals europeus més brillants de les darreres dècades. Va acabar tenint una responsabilitat política de primer nivell: fou nomenat president del seu país, just després de la caiguda del mur de Berlín. Però abans, des de finals dels 60, havia estat un destacat dissident. El seu teatre exposa justament aquest compromís polític i moral.

Va treballar en una fàbrica de cervesa entre els anys 1970 i 1975. Aquesta experiència li va servir d’inspiració i de marc en textos com Audiència, precisament.

Els protagonistes de les dues obres són un alter ego del mateix Havel. Són individus que es neguen a escollir entre comunisme i materialisme. Desitgen, com l’autor, ser coherents amb ells mateixos, viure en la veritat i tenir un alt sentit de la responsabilitat. La importància que Havel dona a la paraula, ja sigui en la seva dramatúrgia com en la seva vessant política, és ben palpable. Hem dit que el seu teatre és ètic, moral, però això no vol dir que jutgi moralment els seus personatges.

Vanek, el protagonista d’Audiència, rebutja escriure informes sobre si mateix:

Vanek: (…) Però es tracta del principi. Per principi, jo no puc participar en…

Cerveser: En què, digue-ho… En què no pots participar?

Vanek: En una pràctica amb la qual no estic d’acord.

Segons el crític Dalibor Plichta*,  les seves obres parlen de “l’alienació, de la mentalitat consumista de l’home contemporani, de la impossibilitat de la comunicació i la comprensió entre la gent (…), de la lluita de l’home per la seva identitat (…)”. Havel vol revelar l’absurd i la insensatesa del món. Explora el totalitarisme i la deshumanització que ha provocat la dictadura sobre la societat txecoslovaca. Es nega a sotmetre’s al poder.

Autors com Becket, Camus o Kafka el van influir. Però les obres de Havel no són tan amargues o pessimistes com les de l’autor irlandès. Fuig, sempre que pot, de la desesperació i del nihilisme. Hi ha una esperança, una mena de sortida honrosa, vital, que no és deguda només a l’humor present a les seves obres.

Audiència i Vernissatge són dues de les obres més representatives del seu autor, juntament amb Largo Desolato. Un altra de les seves influències és Jaroslav Hašek i el seu Bon soldat Švejk . Però en Hašek, el grotesc acaba triomfant. Havel, en canvi, com segueix dient Plichta, “no deixa que triomfi l’absurd ni el grotesc (…). Revelant l’absurd, Havel el condemna”.

A casa nostra, aquestes dues obres ja les vàrem poder veure l’any 1999, dirigides per un altre dels grans de l’escena catalana, Josep Minguell. Foren representades a l’Artenbrut, l’emblemàtic teatre de petit format, amb seu al barri de Gràcia de Barcelona i que va tancar les seves portes l’any 2005.

Els actors Joan Carreras, Rosa Gàmiz i Josep Julien protagonitzen aquest nou muntatge que estarà a La Villarroel fins el 28 de juliol.

Desitgem, doncs, a Pere Arquillué, i al seu equip, molts d’èxits en aquesta nova etapa que tot just acaba d’encetar.

*Audiència. Vernissatge. Václav Havel. Traducció de Monika Zgustová. Pròleg de Dalibor Plichta. Institut del Teatre, 1990.

Saul Leiter. Nova York en blanc i negre (1950-1960).