MIRADOR
Feu un comentari

Un món feliç

Harry Gruyaert

 

Fa uns anys podíem sentir expressions d’aquest tipus: “L’extrema dreta està pujant a Europa, però és impossible que pugui governar. La memòria no és tan feble”. Tanmateix, el temps anava refutant, de mica en mica, aquesta asseveració. L’extremisme creixia i creixia, fins que, en determinats països es va convertir en una alternativa real de govern. Avui ja determina les polítiques de seguretat i d’immigració de la dreta, de la UE o, fins i tot,  d’una part de l’esquerra. En d’altres llocs, directament ja s’ha fet amb el poder. No és majoritària, és cert, però té la seva força, basada, sobretot, en la por i en la demagògia.

Les idees extremistes i xenòfobes no van desaparèixer amb els feixismes del segle XX. Estaven com somortes, i només esperaven la seva oportunitat. Això sí, moviments emergents que s’adherien a aquest ideari havien de procurar donar una imatge més civilitzada, educada, si se’n pot dir així, i per això calia portar corbata o vestir d’una manera més informal, desbordant simpatia i repartint somriures. Però molts ja no han pogut dissimular més: les males maneres i els exabruptes són, ho estem veient, el pa de cada dia (és com tornar a l’histriònic i fatxenda Jean Marie Le Pen).

Kati Horna

De la sèrie “Hitlerei”. Kati Horna i Wolfgang Burger. París,1937.

Certament, amb la immigració aquests moviments han trobat un filó que calia explorar i explotar sense manies. Itàlia, el país on van néixer Primo Levi o Natalia Ginzburg, ha estat el darrer a pujar al carro de la infàmia, tot i que ja havia provat l’estil Berlusconi fa uns anys. Escoltar el líder de la Lliga i ministre de l’Interior, Matteo Salvini , ens provoca esgarrifances. Com si d’una croada es tractés, dirigeix els seus dards contra els migrants i també contra les ONG que operen en el Mediterrani. Sap desvetllar els instints més baixos dels ciutadans i dispara sense cap mena de compassió contra els que no pensen com ell.

 

Fa poc ha qualificat els immigrants de “carn humana” i s’ha fixat també en els gitanos, italians o no, que viuen en el país. La seva proposta de crear un cens per aquest col-lectiu ha generat indignació, tot i que després ha intentat matisar-ho lleument. Desitja foragitar els gitanos estrangers, fet que conculca un dret internacional bàsic: no es pot expulsar ningú d’un territori per raó d’ètnia. A més, ha afegit que els gitanos italians, ”desgraciadament ens els haurem de quedar”. Però allò que pot sorprendre és que, després d’aquestes declaracions, la seva popularitat ha augmentat. Mentre, la Comissió Europea no fa res, no fos cas que els xenòfobs s’enfadessin… Quina vergonya!

A Hongria, el país de Kati Horna o Miklós Radnóti, el primer ministre, el sempre polèmic Viktor Orbán, ha aprovat una llei que persegueix i castiga amb un any de presó els que ajudin els immigrants. Així mateix, l’Òpera de Budapest ha suspès les quinze darreres funcions de l’obra Billy Elliott, després que un diari afí al govern acusés el musical de propagar l’homosexualitat. Els valors ultraconservadors i contraris als drets humans s’escampen per territori europeu. És preocupant, però també ho és la inacció de les institucions europees.

A Espanya, Vox, un partit d’extrema dreta i residual, ha marcat l’agenda judicial dels darrers mesos pel que fa a la qüestió catalana i els presos polítics. Altres moviments ultres han protagonitzat actes de violència i d’assetjament contra ciutadans pacífics, amb tota impunitat. No passa res. Les autoritats espanyoles tampoc no han dit ni piu.

Fora d’Europa, era impensable, encara no fa un parell d’anys, que un personatge com Donald Trump, l’amic del Ku Klux Klan i de les grans petrolieres, pogués governar els Estats Units, el país de Henry David Thoreau o Rosa Parks. Les seves polítiques migratòries, per centrar-nos només en un àmbit, atempten contra els drets fonamentals. El mur de Mèxic, n’és un clar exemple. La separació d’infants de les seves famílies, tot i que després ho ha volgut rectificar en part, quedarà com una de les pàgines més vergonyoses de la història recent del país. Poc després d’aquest enrenou es va fotografiar amb persones amb algun familiar suposadament víctima d’immigrants irregulars. Rebrà també familiars i amics de negres assassinats per la policia nord-americana?

El món afronta temps difícils. Els populismes d’extrema dreta ocupen espais ben visibles. El dilema no és nou: se’ls ha d’ignorar o, en canvi, combatre’ls política i judicialment, quan pregonin manifestacions d’odi i atemptin contra la dignitat humana? No és fàcil, certament, però és molt necessari fer-hi front i divulgar així mateix valors d’humanitat i de respecte. Un cop més apel·lem a l’educació. Formar persones lliures i solidàries permetrà assumir millor els reptes que planteja el món. Però sobretot formar ciutadans que siguin respectuosos amb la pluralitat i la diversitat cultural.


 

Harry Gruyaert

Harry Gruyaert. Binche, Bèlgica, 1981.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s