Ningú recorda quan va ser aixecat per primer cop. Devia ser en temps prehistòrics. Avui, entre nosaltres, el veiem rovellat, ha perdut vigor. Continua resistint, però sap que, més d’hora que tard, acabarà per terra. I, aleshores, la humanitat haurà fet un pas de gegant.

El patriarcat té els dies comptats, així com la seva versió heavy, el masclisme. Per això, cal també desmantellar el capitalisme més salvatge. Hi haurà encara sofriment, no ho podem negar, però la igualtat entre dones i homes serà un fet ben aviat, com a mínim en el nostre entorn més proper. Amb la fi del patriarcat, també les guerres aniran a menys. La venda d’armes caurà en picat, i la feminització, tan de la vida quotidiana com de la geopolítica, farà disminuir les relacions basades en la força per altres sustentades en la cooperació i el pacifisme. No és una boutade. Sincerament ho crec així.

No ens amaguem més o fem veure que no va amb nosatres; sortim i resistim. El combat de totes i tots ha de continuar amb més ímpetu que mai, fins que d’aquesta injustícia, d’aquesta infàmia, només en quedin les ruïnes.

Ja hem assolit l’equador de 2018. Fins ara, en el que portem d’any, ens hem trobat amb notícies pèssimes, però també amb petits esclats de llum que ens conviden a l’optimisme.

Comencem pels fets negatius. Vint-i-dues dones i una nena han mort a tot l’Estat Espanyol víctimes de la violència masclista (dues a Catalunya). Sis d’elles han estat assassinades per homes que no eren la seva parella o ex-parella. Els maltractaments físics i psíquics, fora i dins de la llar, no s’aturen. També és cert que les dones ho denuncien més. Han perdut la por.

Hem de tenir en compte també que darrera una dona que pateix un trauma d’aquest tipus o directament és assassinada també en resulten afectats els fills, si en té, molts dels quals encara són menors d’edat. El masclisme envesteix sempre persones més vulnerables. Exerceix un poder, de tics autoritaris, però no deixa de ser covard i miserable.

Així mateix, tenim notícia de no pocs casos d’abusos i d’agressions sexuals cap a dones, algunes a noies que encara no arriben a la majoria d’edat. Allò més greu de tot plegat és considerar aquests fets com quelcom inevitable. Una societat plenament democràtica no pot acceptar més una xacra com aquesta. Com a éssers humans ens avergonyeix i hem de dir prou. La decisió de deixar en llibertat provisional els membres de La Manada, mentre la sentència no sigui ferma, ha causat commoció. Però el problema rau de bon principi en la condemna per abús sexual i no per agressió, com demanava l’acusació particular.

El masclisme continua arrelat en molts sectors de la nostra societat: en la publicitat, en l’esport, en la mateixa Justícia… A vegades són petits detalls, però tot plegat contribueix a fer un món on les dones són purs objectes per a gaudi dels mascles. El llenguatge que s’utilitza és vexatori en moltes ocasions o, com a mínim, irrespectuós envers les dones. En aquest sentit, mai no serà suficient la tasca que es pugui fer des de les escoles, instituts o universitats.

Tot moviment que qüestioni el poder i l’autoritarisme ens sembla molt bé. El feminisme, per tant, continua sent molt necessari.

També és just apuntar aspectes que conviden a l’esperança. El passat 8 de març hi va haver grans mobilitzacions arreu. Feia molt de temps que no es veien. Moviments com el #MeToo han ajudat en aquest sentit, però no hem d’oblidar la situació de la dona en molts altres països. Cada vegada hi ha més consciència, també per part de molts homes. La lluita serà àrdua, però guanyarem. Tota la societat hi guanyarà. N’estem convençudes.

Alfred Stieglitz. París, 1913.