MIRADOR
Feu un comentari

El retorn de Coltrane

 

Hom diu que les llegendes i els mites mai no moren. John Coltrane, sense ser potser un mite (una paraula d’altra banda que no m’agrada massa aplicat a una persona), tampoc no se’n va anar d’aquest món, ja fa una mica més de cinquanta anys. El compositor i saxofonista viurà sempre entre nosaltres. No només la seva música, sinó que la seva ànima ens segueix parlant a través del seu instrument: una biografia espiritual pintada en l’aire.

Fa pocs dies ha tornat, però aquest cop ha tornat tot ell, amb cos i ànima. Però no només això. Ha vingut junt amb el seu quartet clàssic; és a dir, amb McCoy Tyner (piano), Jimmy Garrison (baix) i Elvin Jones (bateria). Des del 29 de juny està a la venda a la discogràfica Impulse! Records (el darrer segell de Coltrane), un disc inèdit, amb peces originals que no s’havien escoltat mai. El títol, Both Directions at Once: The Lost Album.

Estem parlant d’un àlbum d’estudi. El 6 de març de 1963, Coltrane i els seus companys van gravar un disc complet en els mítics estudis Van Gelder, a New Jersey. Fins ara no havíem tingut coneixement d’aquestes sessions. El treball és format per cinc versions de peces conegudes i dues composicions originals.

Fem un cop d’ull a la trajectòria de Coltrane durant aquests anys. Pràcticament la seva carrera de més èxit es desenvolupa al llarg d’una dècada. L’any 1957 grava el seu primer disc, Blue Train, amb el segell Blue Note. Dos anys després participa en el mític disc de Miles Davis, Kind of blue. Entre el novembre de 1961 i l’abril de 1963 grava les peces del treball Impressions, ja amb Impulse! De fet, la darrera peça del disc, ‘After the rain’, està gravada el 29 d’abril de 1963 als estudis Van Gelder. Així, aquesta composició és lleugerament superior en el temps a la gravació ara editada. L’estil és força semblant, un hard bop en connexió amb el jazz modal. Anuncia vagament la vessant més espiritual dels seus discos posteriors.

A partir d’aquí, comença l’etapa mística de Coltrane, i probablement la més genial. Apareixen dos dels discos emblemàtics del jazz i de la història de la música: Crescent, editat un any després, entre els mesos d’abril i juny de 1964, i A Love Supreme, gravat a finals del mateix any. El canvi ja és evident. L’agitació dona pas a la serenor i a la malenconia.

Coltrane fou un innovador, un explorador infatigable, en contínua renovació. No sabem on hagués arribat si no hagués mort encara tan jove. En una ocasió havia dit: “Agafo un punt de partida i vaig al més lluny possible. Desgraciadament, mai no em perdo pel camí. Dic desgraciadament perquè m’interessaria molt descobrir camins que ni tan sols puc imaginar”. La seva revolució va ser natural, gens imposada. És molt probable que hagués subscrit aquesta frase del pensador Ralph Waldo Emerson: “Explora i explora. No et sentis ni censurat ni afalagat per la teva actitud de perpètua indagació. No dogmatitzis ni acceptis el dogmatisme d’un altre”.

El 17 de juliol de 1967, Coltrane moria en un hospital de Nova York. El pianista Keith Jarrett va dir: “De sobte tot el món va sentir un gran buit, però no era un buit allò que ell hagués volgut deixar sinó més espai perquè tot el món fes allò que devia fer”.

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s