OPINIÓ
Feu un comentari

Dret, justícia i compassió

Vermeer

 

Als tribunals de justícia de qualsevol país democràtic se li han de suposar, com a mínim, dues condicions bàsiques: l’equanimitat de les seves decisions i que no facin política. Per això ja hi són els polítics, els quals, al seu torn, no haurien d’influenciar els jutges. És l’essència, doncs, d’allò que s’anomena la separació de poders.

En els darrers temps, tot plegat ha estat posat en dubte per part de molts ciutadans, en referència a l’Estat Espanyol. Crec que amb raó. El procés català i la celebració del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 va excitar l’urc de l’Estat i dels poders que el formen: govern central, justícia, cossos de seguretat o la monarquia. Su Majestad el Rey, ple d’enuig i de ràbia (mai no solen ser bons consellers), va donar via lliure a la repressió, en el ja famós discurs del 3 d’octubre: calia, fos com fos, aturar i escapçar el moviment independentista (més endavant, la vicepresidenta del govern espanyol en aquells moments va fer ús d’expressions com “descabezar” o “en liquidació”). La nul-la empatia per part del monarca i d’altres estaments de l’estat envers les víctimes de la violència policial ja va ser un símptoma molt preocupant. Molts haurien de saber que l’abús de poder i de força contra ciutadans innocents no té cabuda a la Constitució que tan diuen defensar.

Així, la jutge de l’Audiència Nacional Carmen Lamela en primer lloc, i el magistrat del Suprem Pablo Llarena tot seguit inicien el processament penal contra els líders independentistes. La instrucció del cas ha permès constatar diverses anomalies, començant per l’acusació dels delictes de rebel-lió i violència, basant-se en proves molt febles, absurdes fins i tot, aportades per la Guàrdia Civil o la Policia Nacional. La presó preventiva, desproporcionada i injusta, sembla més una venjança que no una altra cosa. Ara, les preses i els presos polítics han estat transferits a centres penitenciaris catalans. Certament és un pas positiu, sobretot per a les seves famílies, però l’objectiu final és la seva llibertat. De moment, només s’ha complert amb la llei, és un dret indefugible; ara toca fer justícia.

Ciutadans, fora d’òrbita després de la moció de censura, intenta agafar aire i refer el vol . Què millor que combatre de nou amb ferocitat l’independentisme i, de retruc, el nou govern espanyol. Ciutadans és un partit que es mou amb més comoditat en el caos i en la confrontació. Ara critiquen l’apropament dels presos, ignorant (o directament mentint) que és un dret. El PP, immers en les primàries, també s’hi ha apuntat. És una cursa envers qui la diu més grossa. Es veu que a la dreta de la dreta encara hi ha un buit immens que cal omplir. Això no contribueix a la serenor. No els demanem empatia ni compassió, però sí que siguin responsables i amb un mínim sentit de la justícia.

Així mateix, durant aquest temps s’han denunciat de forma reiterada suposats delictes d’odi (la gran majoria infundats) contra professors, mecànics, pallassos… Una cursa perillosa i que pot no tenir aturador. En canvi, quan s’ha exercit violència, aquest cop explícita, per part d’elements ultres, la justícia no ha actuat de la mateixa manera.

Però, evidentment, no només ha estat el procés, la causa d’aquest desgavell en qüestió de drets. Les sentències contra cantants i tuitaires, en ús del seu dret a la llibertat d’expressió, ha provocat també malfiança envers la justícia. El segrest del llibre Fariña o la retirada d’una obra d’art a la fira Arco, un cas inequívoc de censura, també han contribuït al retrocés democràtic i a la vulneració de drets a l’Estat. Dona la sensació que es protegeix amb més rigor els drets dels poderosos que no pas els dels col-lectius menys afavorits. Si en el cas d’Altasu alguns dels suposats agredits no haguessin estat guàrdies civils, què hauria passat? Les condemnes haurien estat tan severes? En canvi, els membres de la Manada resten lliures, en espera de la sentència definitiva.

L’Estat espanyol potser hauria de fer com la seva selecció de futbol: recuperar la versió del tiqui-taca i l’elegància, deixant de banda la fúria i l’embat. Tothom hauria d’actuar amb responsabilitat. Això sí, si es demostra que Llarena ha prevaricat i ha comès errors d’apreciació, deixant-se portar per la passió política més que no per l’equanimitat i la proporció, s’acabarà jutjant el jutge? Europa, de moment, ja l’ha deixat en evidència.

Així mateix, l’Estat podrà recuperar el seu prestigi? Mentre hi hagi, com a mínim, presos polítics i continuïn la transgressió de drets això no serà possible.


 

Vermeer

Jan Vermeer. La dona de la balança, 1662-1664.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s