CRÒNICA
Feu un comentari

A la plaça trobaràs el mar

Fotografia

 

Són les 10 del matí i el sol ja pica. La llum té un matís or brut. El cel, una mica enterbolit. Avui és dissabte i això a Vic vol dir que hi ha mercat, i gent, molta gent.

─ A dos euritos, guapa!

La veu és potent, rogallosa. L’home té el cos corpulent, però és més aviat rabassut. La pell, morena, i el cabell, enrinxolat. Davant seu, unes quantes dones regiren bruses, pantalons, roba esportiva… Les peces pugen i baixen, sense treva, com els colors d’una pintura de Kandinski. L’anunci, amb petites variacions, l’anirà repetint durant tot el matí. A la dreta, la seva dona, impertorbable, cercant les talles requerides. O potser és la seva germana?

Les veus baixes, els crits, es barregen amb olors d’espècies, de plantes medicinals, d’olives o de formatges. Els flaires són múltiples. Alguns els evitareu, però els que són més intensos i exquisits, us entraran ben endins.

A mercat, millor anar-hi ben d’hora. Els carrers no són encara inundats per les multituds i la calma se us farà més deliciosa. També trobareu peces més agradoses, delicades o estranyes que al cap de poca estona ja s’hauran extingit. No val una troballa d’aquest tipus, ja sigui un llibre exhaurit de fa temps, una peça de roba estrambòtica o uns bolets deliciosos perdre hores de son i sentir, potser, una mica de felicitat?

També hi ha un lloc per les andròmines, mig amagat, sota l’ombra d’un plàtan i al costat d’una font buida. Plats, olles, gots, pintures, pots de gasolina, ampolles buides i plenes… I moltes coses més.

En un mercat, a diferència d’un gran centre comercial, hom no s’hi sent tan aclaparat. El temps sembla aturar-se, la contemplació és més pausada, els ulls relaxats, però també expectants. La gent hi passeja amb calma, amb l’excepció de les persones que per tot han de córrer. Abans, fa molts anys, la tornada era un autèntic malson, amb els cistells plens a vessar, que deixaven més d’un amb l’esquena esllomada per tota la setmana. Les rodes dels carretons d’anar a comprar són, ara, una autèntica benedicció; poden convertir aquesta excursió entre les parades en un passeig plaent i saludable.

A la plaça, els sentits encara estan més previnguts. Aquí, les verdures, els alls, les cebes, les nous i les ametlles, totes les varietats de mel, la fruita, els formatges, l’oli d’oliva, les coques… Allà, els collarets, els rellotges barats, les joguines de plàstic… Més enllà, força més enllà, les flors, les plantes i els llibres; sí, els llibres…

El cel, ara, és net, lluent. Només uns quants núvols prims, xops ja de suor, s’han despenjat del sostre i s’han col·locat damunt dels cims de les muntanyes. Al sud, el Montseny, a l’altra banda, els Pirineus. Un bon moment per què la vista pugui descansar.

Tot s’omple de color. Hi percebo una certa alegria en els rostres de la gent. Llisco per un camí poc transitat i em trobo davant d’una parada de llibre vell i antic. Hi trobo una petita joia, Les germanes de Safo, de la Maria Àngels Anglada*. És una antologia de poetes gregues de l’època hel-lenística, amb epigrames dedicats a elles mateixes i altres textos sobre la vida quotidiana de les dones. Quan feia poc que havia començat a llegir els primers versos, de sobte m’ha semblat sentir la remor del mar, el salobre damunt dels llibres i dels cossos, la bellesa dels rostres i la pèrdua de persones estimades. Com si amb el temps, algunes coses també fossin eternes. A l’àgora hi continuem trobant el comerç, la cultura i les converses.

anite1Crec que conec una mica l’Erinna, nascuda a Telos, actualment Tilos, petita illa de les Espòrades, al mar Egeu. Va viure cap al 350 a.c. Ara, com abans, segons llegeixo a la introducció del llibre, la regió és terra de móres, ametlles, turons, petites valls, fonts, bells conreus de fruiters, vinyes, hortes, camps de civada i no hi manquen tampoc els ramats d’ovelles. La pesca és abundant. Del port de Livàdia, “petit i arrecerat (…), sortí la poeta cap a l’illa de Cos on es perfeccionà en el seu art”. Dos dels seus epigrames més coneguts són dedicats a la seva amiga Baucis, que va morir el mateix dia del seu casament, amb només dinou anys. Sembla que Erinna tampoc no va tenir una vida massa llarga. Asclepíades, uns anys després, li dedica aquests versos:

Aquesta és l’obra suau d’Erinna, no pas llarga, / com d’una noia sols de dinou anys,/ però de més força que moltes; si Hades no hagués/ corregut cap a ella, qui hauria arribat a la seva fama?

Ànite procedia de Tegea, capital de l’Arcàdia, i va viure cap al 300 a.c. De la seva ciutat només en queden les ruïnes, les restes d’un temple i d’un teatre. De la seva obra, com la de les altres poetes, alguns epigrames, versos solts i fragments diversos. Va excel-lir en els epigrames i en els dístics. Tant podia parlar d’una font, d’un arbre, d’un dofí mort, d’unes noies de Milet, d’un jove mort a la guerra, per haver defensat un amic amb l’escut, o de la resplendor del mar.

Les fonts

Reposa sota les belles frondoses fulles de llorer

gemat, i demana la dolça beguda a la font

per tal que, cansats del treball de l’estiu,

els membres reposis, airejats pel zèfir.

 

        Per a un xoanon d’Afrodita

De Cipris és aquesta contrada: s’acosta aquí

sempre per veure des de la riba el mar resplendent,

per donar un viatge feliç als nauxers; i la mar

s’atemoreix en mirar la seva estàtua lluent.

 

Safo, la gran poeta que va viure durant la Grècia Arcaica, és molt present en les nostres artistes hel·lenístiques, com per exemple en Nossis, nascuda a Locres, a la Magna Grècia. Es caracteritza per la musicalitat dels seus poemes. Sembla ser que va gaudir de l’amor i de la llibertat de costums. Precisament a Safo li dedica aquest epigrama:

Viatger, si navegues cap a Mitilene, la de bells cors,

a gaudir de les gràcies florides de Safo,

pots dir-los que, amiga d’ella i de les Muses, Locres

m’engendrà, i el meu nom és Nossis.

Ha passat una eternitat. Seguim anant a mercat, gaudim del mar i de la bellesa; hi ha guerres, per a benefici d’uns quants. També ens agrada llegir poesia o escoltar música… Em quedo palplantada, pensant en no sé què. El sol m’enlluerna, i la plaça es buida. És hora d’anar-me’n. Amb el llibre, esclar.


 

*Les germanes de Safo. Traducció i notes de Maria Àngels Anglada. Edhasa, 1983.


 

Fotografia

J. Craig Annan. A Square, Ronda, 1914.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s