Quan la pilota s’ha començat a bellugar, la resta del món ha oblidat, de cop, els pecats de Rússia. Mentre duri el Mundial, com a mínim, no es parlarà de drets humans en el país governat pel tsar dels nous temps, Vladimir Putin. És l’hora perfecta, en canvi, per què els estats mostrin la faç més nacionalista, encara que no convé barrejar política i futbol, ens repetiran una i una altra vegada.

Hi havia una època, però, en què els ídols no eren els futbolistes professionals, la gran majoria obsedits per la seva imatge i pel compte corrent, sinó els poetes i escriptors, més aviat pobres de butxaca, però rics d’esperit. Rússia, com tantes altres societats, necessita la literatura, com les abelles el nèctar i el pol·len.

Mikhaïl Lérmontov, com Puixkin, va morir jove. Com ell també va morir en un duel. Tots dos foren perseguits i s’hagueren d’exiliar al Caucas. Trista història la de Rússia. Trista història la dels seus artistes. El poder, temorós de la dissidència i de la paraula lliure, sempre ha sabut, tanmateix, com i a qui calia colpejar. No podia ignorar un fet: la importància que tenia pel poble la veu dels seus poetes. Si s’havia de reprimir, “fem-ho bé”, devia pensar. Ja sigui la presó, l’exili forçós o l’assassinat; tot era permès. No s’havia de fer massa escarafalls, però; la ignomínia era, a l’acte, coberta amb un silenci esborronador. Més tard, l’Estat tsarista va descobrir un lloc que podria ser perfecte per a confinar dissidents: Sibèria. Al segle XX, Stalin seguirà aquesta tradició i també li semblarà bé deportar fins a aquell lloc inhòspit els enemics de la pàtria.

Lérmontov fou un escriptor brillant, rebel i sensible, però també orgullós i de caràcter difícil. La seva obra es situa entre el romanticisme i el realisme. El seu llibre en prosa, Un heroi del nostre temps, és un dels cims de la literatura russa. Poc abans de morir, escriu aquest poema:

Adéu, oh, Rússia ensutzeïda,

país d’esclaus i de senyors,

adéu, blavissos uniformes,¹

adéu, oh gent que els sou fidels.

 

Potser darrere el mur del Caucas

podré guardar-me dels teus saigs,²

del seu esguard que tot ho sotja,

dels seus sentits que ho copsen tot.

(1837)

Lérmontov estimava Rússia, però no la Rússia oficial, amb tota la seva força militar, sinó la terra, amb les seves planúries, els seus camperols…Sentia alhora un amor profund pels habitants del Caucas. No podia suportar les guerres. Es queixava com l’ésser humà podia arribar a ser tan miserable: “Què és el que vol?… El cel és pur i sota aquest hi ha lloc per a tothom; però sempre i sense motiu el seu cor està ple d’odi… Per què?”

 

1 El color de l’uniforme de la policia russa era blau cel.

2 Referència als policies, que la gent anomenava a l’època, “paixàs” (traduït aquí per “saigs”).

---

 

*Poema inclòs al volum Poesia russa (A cura d’Elena Vidal i Miquel Desclot. Edicions 62).

Fa quatre anys va aparèixer una antologia poètica bilingüe de Lérmontov amb el títol de Galoparé a l’estepa com el vent (traducció d’Arnau Barrios i Miquel Desclot, pròleg de Ricard San Vicente i publicada per Alpha).

---