Month: Juny de 2018

Jackson Pollock

Catalunya, després del 155

  Catalunya no va votar prou bé. Això sembla que ens vulgui dir l’Estat, dia sí, dia també. La majoria de les mesures repressives que es van posar en marxa a finals de setembre de l’any passat no semblen que tinguin data de caducitat, tot i el canvi de govern a Espanya. S’ha desendollat el 155, és cert, però encara queda molt per fer. Encomanar a la justícia allò que no ha pogut solucionar la política no és, com s’ha vist, la millor manera de resoldre el conflicte. El diàleg que faci possible assolir espais comuns, reclamat fa temps per molts, continua sent, a hores d’ara, una quimera, però és imprescindible per sortir de l’atzucac. Per això, cal que amollin algunes de les peces de la maquinària que sostenen a cada bàndol. Començant per què s’ofereixin gestos d’aproximació (sobretot per part de l’Estat), els quals no haurien de ser una mostra de debilitat sinó de coratge polític. Fa mesos que unes persones són en presó preventiva. La situació és injusta i injustificable, cruel fins i …

Rulfo, arrieros.

Viatges

  Som a l’any 1962. Agustí Calvet, Gaziel, travessa mig continent i s’atura a Polònia. Ryszard Kapuściński, 30 anys, jove periodista de l’Agència de Premsa Polonesa, acabat de tornar de l’Àfrica, l’entrevista. Temps després, aquelles hores de conversa són recollides en un llibre. És un compendi d’impressions sucoses sobre periodisme, llibertat d’expressió, política, literatura i viatges. Un llibre deliciós. Però aquesta obra no es va publicar mai, el viatge no va tenir lloc i l’encontre tampoc no es va produir. Tanmateix, és bonic pensar que hauria pogut ser d’aquesta manera. A la dècada dels anys quaranta, Gaziel resideix a Madrid, pràcticament isolat, en una mena d’exili interior. Escriu unes notes, més endavant publicades amb el nom de Meditacions en el desert (1946-1953); una obra, segons ell mateix, de dolor i de lucidesa, un retrat amarg d’uns anys tristos. Kapuściński, a principis dels 50, s’inicia en el periodisme a la seva Polònia natal, sotmesa a una altra dictadura. La seva tasca de reporter durant les dècades següents, especialment a l’Àfrica, li acabarà donant un enorme prestigi. …

Fotografia de Katherine Mansfield.

Sentit i sensibilitat

  Escrivia admirablement bé. Fixava l’atenció damunt les situacions ordinàries; observava pacientment. Enregistrava les llums i les ombres, amb delicadesa i sensibilitat. Si descrivia un succés cruel o una solitud desesperant, no s’oblidava de la poesia. Ella mateixa va viure enmig d’ombres, amb esclats esporàdics de claror. Va ser una dona lliure, però la malaltia i el dolor la van sotmetre. Tot i així, estimava la vida. L’escriptura, inspirada en bona part per la seva infància i per la natura, fou la seva passió i amb ella tornava a la vida. Va morir prematurament, de tuberculosi, però també va patir del cor. Només tenia trenta-dos anys. Es deia Katherine Mansfield. Fa poc s’han publicat dos llibres en català de l’escriptora, de soltera Kathleen Beauchamp. L’un, editat per Proa, recull tots els seus contes, i l’altre, publicat per l’Avenç, són els seus diaris. Mansfield és una mestra absoluta del conte i de la narració curta. Les seves comparacions amb Txékhov (a qui admirava profundament) no són gens exagerades. Nascuda a Wellington, Nova Zelanda, l’any 1888, de …

Sólo se puede tener fe en la duda, de Jorge Wagensberg.

L’ètica és l’estètica del comportament

  Fa poc més de tres mesos, el 3 de març, ens deixava un dels grans de la cultura del nostre país, Jorge Wagensberg. La seva mort va tenir un cert ressò mediàtic, és cert, però no amb la magnitud que una personalitat de les seves característiques i la seva obra haurien merescut. Som encara un país que no honora amb prou justícia els seus savis, dones i homes d’indubtable prestigi que fan gran, aquests sí, una nació. En canvi, encimbella mediocres individus, sense la meitat de les qualitats humanes i intel·lectuals dels primers. Wagensberg és un savi, un humanista, per qui la ciència, en diàleg permanent amb la resta de disciplines, té el deure de contribuir a una societat millor. Definir-lo només de físic, científic o d’agitador de la ciència i de la cultura en general, en el bon sentit de la paraula, fora només una visió parcial. Estem parlant d’una persona que creia que només podríem avançar des d’un sentit interdisciplinari del coneixement, i des d’una concepció ètica de la ciència i de …