Catalunya no va votar prou bé. Això sembla que ens vulgui dir l’Estat, dia sí, dia també. La majoria de les mesures repressives que es van posar en marxa a finals de setembre de l’any passat no semblen que tinguin data de caducitat, tot i el canvi de govern a Espanya. S’ha desendollat el 155, és cert, però encara queda molt per fer.

Encomanar a la justícia allò que no ha pogut solucionar la política no és, com s’ha vist, la millor manera de resoldre el conflicte. El diàleg que faci possible assolir espais comuns, reclamat fa temps per molts, continua sent, a hores d’ara, una quimera, però és imprescindible per sortir de l’atzucac. Per això, cal que amollin algunes de les peces de la maquinària que sostenen a cada bàndol. Començant per què s’ofereixin gestos d’aproximació (sobretot per part de l’Estat), els quals no haurien de ser una mostra de debilitat sinó de coratge polític.

Fa mesos que unes persones són en presó preventiva. La situació és injusta i injustificable, cruel fins i tot. Això genera sofriment, indefensió, incertesa. Les resolucions judicials han estat, per dir-ho finament, kafkianes.

Els temps actuals són costeruts, certament. Un dret fonamental com la llibertat d’expressió és amenaçada. Qui escriu una cançó, qui tuiteja o qui exerceix la docència ha de pensar-s’ho dos cops abans no digui o publiqui vés a saber què. Millor no incomodar, i menys si ho fas contra el poder. Molts dels que fa un temps s’apuntaven amb fervor al “Je suis Charlie” ara callen quan aquella llibertat trontolla.

La reputació d’un Estat ve donada, sobretot, per la qualitat democràtica i per la seva capacitat d’equanimitat. També per una mirada justa i compassiva dels seus dirigents envers la dissidència pacífica. Avui, a Espanya, això és força absent, fins i tot en una part de l’esquerra. La decepció, per tant, és enorme.

L’independentisme, un moviment més plural i divers del que ens volen fer veure des de Madrid, ha comès errors. És cert. Moltes coses resten per explicar, sobretot què va passar durant els darrers dies d’octubre de 2017 i com es volia implementar una república independent, amb la meitat de la població en contra. Però tot això no justifica la repressió que ha vingut després.

Tanmateix, l’Estat també està pagant un preu. Volent resguardar amb pany i forrellat la unitat de la pàtria ha sacsejat la mateixa idea de democràcia liberal. L’actuació del Suprem i l’aplicació com a mínim dubtosa del codi penal han estat posats en dubte a Europa. Els que es vantaven de ser més europeistes que ningú, ara pensen que Europa és una llosa als seus interessos polítics i judicials. Actors importants de l’escena internacional li estan dient: “No aneu bé”. Però l’anterior govern espanyol, els altres partits que van ser favorables al 155 i la premsa afí han mirat cap a una altra banda. O allò que és més greu: han pervertit el missatge perquè fos favorable als seus interessos.

Ara encetem una nova etapa, amb un nou president, amb un nou govern. També a Espanya tenim un executiu que acaba de sortir l’ou, després que el PP, ensutjat de corrupció, fos obligat a deixar el poder mitjançant una moció de censura.

Més enllà de tot això, exigim un diàleg productiu, la llibertat immediata dels presos i el compromís, per part de tothom, de treballar per enfortir la convivència del país i començar a guarir algunes de les ferides que s’han produït. No considerem, però, que Catalunya sigui una societat fracturada, malgrat la insistència d’uns quants. Catalunya és un sol país, en la diversitat lingüística, cultural i ideològica. Que així continuï sent.

Jackson Pollock. Yellow Grey Black, 1948.