MIRADOR
Feu un comentari

Les victòries del 68

Boubat, París.

 

No hi vaig ser, no ho vaig viure. De fet, encara no havia nascut. Tanmateix, hi soc, hi som. Com és possible això?

La història és contínua; tothom, d’alguna manera o una altra, n’és captiu. Una papallona no pot sostreure’s a l’influx que porta dins seu. El passat viu en el present i en el futur, com un fet connatural a la vida.

Hi ha dates, però, que per la seva major transcendència, estan dibuixades amb un color especial. És el cas de l’any 1968.

Els grans desafiaments que van aflorar aleshores no s’han pansit cinquanta anys després: una dissidència política i intel-lectual més o menys estructurada, una mirada de malfiança i de rebuig cap a l’autoritat o el clam per una existència viscuda en llibertat, sense tuteles institucionals. Avui, les lluites contra el racisme, la guerra, el capitalisme o les noves formes de colonialisme continuen en bona part vigents, tot i que no van néixer de cop. Qualsevol malestar abans no esclata necessita un període d’incubació d’unes quantes dècades o anys.

El 68 conserva una certa aurèola mítica, encara que la realitat és molt més complexa. No només hi va haver un 68, n’hi van haver diversos, cadascun amb característiques diferents, tot i que amb elements comuns. Les lluites socials, polítiques i culturals es van escampar per molts territoris, propers o allunyats geogràficament. Certament, va tenir un apogeu al mes de maig, a França. Però aquell any havien passat o haurien de passar altres coses.

Els canvis no van arribar a ser tan profunds com molts haguessin volgut, encara que, diguem-ho clar, la majoria dels actors participants no volia prendre el poder. El sistema demostra sempre ser prou hàbil: és capaç d’assumir certes reivindicacions (en qüestions de vida moral o laboral, per exemple), però sol posar uns límits sagrats insuperables (el poder no solament no pot canviar de mans, sinó que només pot exercir-lo l’Estat i el Capital). Però sí, alguns impossibles van acabar sent possibles, amb les reserves, insistim, que calguin.

L’ésser humà, malgrat tot, no pot deixar d’actuar i desitjar un món millor. En el Diário 1932-1987* de l’escriptor portuguès Miguel Torga, amb data 3-3-68, hi llegim: “El hombre no puede seguir por el camino que lleva, de tristeza, agresividad y muerte. Forzosamente tiene que retroceder y empezar de nuevo a vivir alegremente la vida”.

Amb la fi de la Segona Guerra Mundial, els conflictes no s’han acabat al món. Estem de ple en l’anomenada Guerra Freda. L’enfrontament entre els dos blocs havia arribat a una situació de risc extrem feia tot just un lustre: la crisi dels míssils de Cuba i l’amenaça d’una guerra nuclear (encara no del tot esvaïda en els anys següents). Però el detonant principal que provoca l’aparició de moviments de protesta antibel·licistes a diferents parts del món és la Guerra del Vietnam (1962-77), amb la intervenció dels Estats Units contra els comunistes del nord. El 68 és un any de grans mobilitzacions, el degoteig de morts augmenta, la guerra és àmpliament rebutjada. Per primera vegada, un conflicte bèl·lic és televisat. El colonialisme, el capitalisme i el racisme institucionals, sostinguts amb repressió i violència, proven de resistir l’embat dels nous temps. Però molts sectors de la societat diuen prou; en particular els joves nascuts, justament, després de la Guerra Mundial.

A mitjans dels 60, quan voregen la vintena, l’avorriment i la inquietud afecten a un gran nombre d’aquests joves. Els fonaments d’un edifici que semblava prou sòlid comencen a fer-se malbé. Hom pren consciència d’una societat reprimida i limitada, poc donada a espais de llibertat que qüestionin la tradició heretada. Són joves d’arreu que viuen en democràcies liberals però també en sistemes dictatorials. El món comença a bullir…

El dia 20 de març, Miguel Torga anota en el seu diari:

“El grito viene de Checoslovaquia y lo lanzan los jóvenes:

─¡Abajo los policías! ¡Vivan los poetas!

(…) Esta vez la osada voz de la juventud─ que es siempre la primera en denunciar las ambigüedades y las contradicciones sociales, condena a los guardianes del orden muerto y glorifica a los cantores del orden vivo. Y no es difícil imaginar el eco que este clamor subversivo habrá encontrado en los corazones angustiados de los cinco continentes. Las cuerdas de la lira de Orfeo nunca han encadenado a la libertad…”

Cinc mesos més tard, a l’agost, els tancs del Pacte de Varsòvia (amb un quart de milió de soldats) entren a Txecoslovàquia. Fracassa, d’aquesta manera, el desig d’instaurar un socialisme de rostre humà que Alexander Dubcek i altres dirigents havien intentat portar a terme, acompanyant l’anhel de bona part de la població. La invasió soviètica esclafa la primavera que s’havia iniciat gairebé mig any abans. Tornarà a rebrotar, això sí, dues dècades després, amb l’anomenada Revolució de Vellut. El dissident i dramaturg Václav Havel acabarà sent el president del país, a finals de 1989.

A París, aquell mateix any 68, un jovenet alt i prim, de nom Patrick Modiano, publica la seva primera novel-la: La place de l’Étoile. Té vint-i-tres anys, i és testimoni de les revoltes dels estudiants, i dels obrers al cap de pocs dies. De fet, li toca cobrir les manifestacions per a la revista Vogue!

Els 60 ja van començar sent convulsos a França; els records dolorosos de la guerra d’Algèria no s’han apaivagat del tot, al contrari.

Modiano serà, amb el temps, un destacat cronista literari del París de l’Ocupació i el dels anys 60, refinat pintor d’ambients i de personatges misteriosos. La recerca de la pròpia identitat, la vindicació de la memòria, amb els seus forats negres, i la lluita contra l’oblit són altres temes que trobem en les seves obres. Per exemple, En el cafè de la joventut perduda, ambientada en els primers anys 60. Aquesta obra ve encapçalada per una frase de Guy Debord, un dels autors més influents d’aquells anys de revolta i de malestar: “A mig camí de la vida de debò, ens envoltava una melancolia obscura, que van expressar tantes paraules burletes i tristes, en el cafè de la joventut perduda”.

Boubat, la Sorbona.

Édouard Boubat. Mai 1968, foyer de la Sorbonne.

Fins a quin punt podem parlar del Maig del 68 com d’una revolució? No tenien la intenció de prendre el poder, ja ho hem dit, només introduir canvis profunds en la societat capitalista, fortament qüestionada. Com succeeix en d’altres moviments contestataris de la història, alguns dels seus principals líders han acabat sent absorbits pel sistema. És el cas Daniel Cohn-Bendit, anomenat Dany el Roig, pel color panotxa dels seus cabells. Continua militant al Partit Verd Europeu, però ha acabat donant suport a Macron.

No podem deixar d’esmentar altres lluites i fets que van tenir lloc aquell any: els combats pels drets de la comunitat negra (“Som negres i estem orgullosos de ser-ho”), el gest simbòlic dels atletes a les Olimpíades de Mèxic dalt del podi alçant el braç amb el puny tancat (octubre), els assassinats de Martin Luther King (4 abril) i del senador i probable candidat demòcrata a la presidència dels EEUU, Robert Kennedy (6 de juny) o el fort protagonisme de moviments contestataris i contraculturals, com els hippies a Califòrnia. Temps remoguts també a Amèrica Llatina, Itàlia (les lluites continuarien fins ben entrada la dècada següent), Portugal, Alemanya, Tunísia o a Irlanda del Nord. També al Japó, amb manifestacions antinuclears, contra les polítiques imperialistes nord-americanes. És en aquells temps quan emergeix també un sòlid pensament anticolonial (Fanon, Césaire…) i un feminisme afroamericà (Angela Davis i d’altres).

Mèxic es converteix en un dels principals focus d’interès. Neix un fort moviment d’estudiants que reclama més democràcia. El 2 octubre es produeix una matança a la plaça de les Tres Cultures de Tlatelolco (Ciutat de Mèxic), amb centenars de joves morts (les xifres exactes encara s’ignoren) a causa dels trets indiscriminats per part de forces de l’exèrcit. L’escriptor Octavio Paz dimiteix d’ambaixador de Mèxic a l’Índia arran d’aquests fets. Això sí, les autoritats mexicanes volen fer neteja aviat: res no pot entelar la inauguració dels Jocs pocs dies després.

A l’Estat Espanyol, els vents de llibertat s’aturen als Pirineus, però el règim feixista no pot evitar que es produeixin agitacions i actes antifranquistes a les universitats espanyoles, com el concert de Raimon a la Universidad Complutense de Madrid.

Tornem a França. A mitjans de maig, després de l’aixecament dels estudiants, és l’hora del moviment obrer, amb vagues i ocupacions a les fàbriques. El vell general de Gaulle, superat pels esdeveniments, convoca eleccions pocs dies després, i les guanya. S’acompleix allò que l’esquerra venç als carrers, però la dreta guanya als parlaments. Després d’una revolució, ja sigui portada per les classes populars o per joves burgesos, és la dreta qui agafa el poder. La història ens dona uns quants exemples.

El llegat del 68, tanmateix, va ser important, sobretot des d’una punt de vista social i cultural: esperança de més llibertat política i individual, un canvi en els costums sexuals i en els hàbits socials. Avui, en la commemoració d’aquests fets a França, el govern actual de Macron silencia algunes de les fites aconseguides: la millora dels salaris, per exemple. No és cap secret que la contestació que estan tenint les reformes de l’actual president francès en alguns sectors hi té alguna cosa a veure.

També van quedar les barricades als carrers i algunes pintades a les parets que es van fer famoses, com aquesta que algú va escriure a la Sorbona: “Sota les llambordes, la platja”.

Avui, ens continua esperant la platja allà baix o només hi veiem un abisme que ens acabarà arrossegant a tots i a totes?


 

*Publicat en castellà per Alfaguara, amb traducció d’Eloísa Álvarez.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s