Som a l’any 1962. Agustí Calvet, Gaziel, travessa mig continent i s’atura a Polònia. Ryszard Kapuściński, 30 anys, jove periodista de l’Agència de Premsa Polonesa, acabat de tornar de l’Àfrica, l’entrevista. Temps després, aquelles hores de conversa són recollides en un llibre. És un compendi d’impressions sucoses sobre periodisme, llibertat d’expressió, política, literatura i viatges. Un llibre deliciós.

Però aquesta obra no es va publicar mai, el viatge no va tenir lloc i l’encontre tampoc no es va produir. Tanmateix, és bonic pensar que hauria pogut ser d’aquesta manera.

A la dècada dels anys quaranta, Gaziel resideix a Madrid, pràcticament isolat, en una mena d’exili interior. Escriu unes notes, més endavant publicades amb el nom de Meditacions en el desert (1946-1953); una obra, segons ell mateix, de dolor i de lucidesa, un retrat amarg d’uns anys tristos.

Kapuściński, a principis dels 50, s’inicia en el periodisme a la seva Polònia natal, sotmesa a una altra dictadura. La seva tasca de reporter durant les dècades següents, especialment a l’Àfrica, li acabarà donant un enorme prestigi. Ambdós són dos dels millors periodistes del segle XX, magnífics escriptors i, alhora, amants del viatge, testimonis de mons incerts i canviants. Moltes vegades vivint en el cor mateix de conflictes cruents.

La seva és una prosa elegant i captivadora. Tenen en comú també una concepció ètica i responsable de l’existència humana. Procuren exercir el periodisme des d’una mirada lúcida i penetrant. Les seves obres, anys després de la seva mort, continuen enlluernant diverses generacions.

El primer viatge llarg de Kapuściński és a l’Índia, Pakistan i Afganistan, l’any 1956. Viatja a l’Àfrica per primer cop el 1957. Ghana acaba de conquerir la independència. Són anys de lluita per a moltes nacions africanes que desitgen alliberar-se del jou dels països colonitzadors. La gent somia, aleshores, que això portarà a la pau i al desenvolupament, però les tragèdies dels anys 70 acabaran amb aquesta esperança. Eben és un dels millors llibres de l’escriptor polonès sobre l’Àfrica (més ben dit, sobre algunes Àfriques). El text comença així, quan l’autor arriba a Ghana, just després d’haver abandonat Europa:

“El primer que salta a la vista és la llum. Llum pertot. Arreu, claror. Arreu, sol. Tan sols ahir, un Londres tardorenc amarat de pluja. Un avió regalimant. Vent fred i foscor. Mentre que, aquí, des de bon matí, l’aeroport inundat de sol, i nosaltres també.

  Temps enrere quan els homes recorrien el món a peu, al llom d’un animal de sella o a bord d’un vaixell, el viatge els acostumava de mica en mica als canvis. Les imatges de la terra es desplaçaven davant dels seus ulls a poc a poc, l’escenari del món amb prou feines girava. El viatge durava setmanes, mesos. L’home tenia prou temps per familiaritzar-se amb un entorn diferent, amb un paisatge nou. El clima també canviava per etapes, gradualment. Abans un viatger procedent de l’Europa fredorosa no arribés a l’equador roent, havia deixat enrere la dolça escalfor de Las Palmas, les xafogors d’El-Mahara i l’infern del Cap Verd.

  Avui, no en queda res, d’aquelles gradacions! Un avió ens arrenca amb violència de les neus i del fred, i el mateix dia ens estimba dins l’abisme candent del tròpic(…)”

Gaziel viatja a Suïssa al juny de 1954, cercant, encara que fos per un breu període de temps, aires menys viciats. Així comença el seu llibre Seny, treball i llibertat :

“Els viatges també s’han deshumanitzat­ com l’art, com la política, com tantes altres coses. Fins fa pocs anys, viatjar era endinsar-se lentament, des del mateix instant de sortida, en un món desconegut. Per això era tan excitant el viatjar, perquè equivalia, per a l’home sensible, a conèixer contrades i gents estranyes i tastar-ne els costums: era capbussar-se en la diversitat humana. I aquesta apassionant exploració per terres incògnites, de viu en viu, es realitzava mitjançant etapes llargues i fatigoses, com si l’element exòtic en el qual provava d’obrir-se pas el viatger meravellat li oferís una esquerpa, una virginal resistència.

  Avui amb l’avió tot ha canviat. El viatger va volant d’una banda a l’altra banda del món amb una facilitat fada,que suprimeix no solament l’espai, sinó també tota classe de xoc i de canvi, és a dir, d’emoció. De tan insensiblement com salta les distàncies, el viatger de l’aire perd la sensibilitat. No veu res, no sap res de l’entremig- que era, precisament, el misteri i la joia dels viatges. Només té esment del punt de partida i del punt d’arribada, baldament entre ambdós hi hagi tot un continent o tot un oceà, amb les coses mai vistes i les gents més exòtiques”(…).

És curiosa la semblança que hi ha entre els dos textos, la percepció similar que tenen els dos periodistes de la noció de viatge. Els uneix també una curiositat infinita, un afany per comprendre i una lucidesa propis del millor periodisme. Ai, si s’haguessin trobat…

 

---

Eben. Ryszard Kapuściński. Traducció d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski. Empúries/Anagrama.

Seny, treball i llibertat (Cura d’aires, Suïssa). Gaziel. Biblioteca Selecta. Segona Edició, 1964.

---