Escrivia admirablement bé. Fixava l’atenció damunt les situacions ordinàries; observava pacientment. Enregistrava les llums i les ombres, amb delicadesa i sensibilitat. Si descrivia un succés cruel o una solitud desesperant, no s’oblidava de la poesia. Ella mateixa va viure enmig d’ombres, amb esclats esporàdics de claror. Va ser una dona lliure, però la malaltia i el dolor la van sotmetre. Tot i així, estimava la vida. L’escriptura, inspirada en bona part per la seva infància i per la natura, fou la seva passió i amb ella tornava a la vida. Va morir prematurament, de tuberculosi, però també va patir del cor. Només tenia trenta-dos anys. Es deia Katherine Mansfield.
Fa poc s’han publicat dos llibres en català de l’escriptora, de soltera Kathleen Beauchamp. L’un, editat per Proa, recull tots els seus contes, i l’altre, publicat per l’Avenç, són els seus diaris. Mansfield és una mestra absoluta del conte i de la narració curta. Les seves comparacions amb Txékhov (a qui admirava profundament) no són gens exagerades.
Nascuda a Wellington, Nova Zelanda, l’any 1888, de ben jove se’n va a estudiar a Anglaterra. La seva vida transcorre, bàsicament, entre aquest país i França. Passa breus períodes a la Provença, Itàlia i Suïssa, intentant recuperar-se dels seus problemes físics, però també amb la intenció de retrobar una certa tranquil-litat espiritual. L’any 1917 contrau la tuberculosi. Tres anys abans, després de patir alguns fets traumàtics, es casa amb l’escriptor i editor John Middleton Murry, qui més endavant publicarà els seus diaris.
Katherine mantenia una estreta relació amb un dels seus germans, Leslie. A l’octubre de 1915, van passar junts uns quants dies, a la casa anglesa de l’escriptora, recordant els temps de la infància, la terra on van néixer, amb tendresa i emoció. Leslie s’havia d’allistar a l’exèrcit com a oficial, durant la I Guerra Mundial. Gairebé no va tenir temps per a res. Vuit dies després, mor en combat. Aquest fet la colpeix profundament: “(…) En cada paraula que escric i a cada lloc que visito et porto amb mi” *, va escriure pocs dies després.
El canari, inclòs en el volum Un niu de tórtores, és el darrer conte complet que escriu. A l’octubre de 1922 deixa l’escriptura per un temps.
“Tot està bé”. Així, amb aquestes paraules, es clou el seu diari. Mor poc després, al gener de l’any següent, a Fontainebleau. Feia poc que s’havia retirat a una mena de convent laic situat en aquesta ciutat francesa, intentant retrobar la salut o el que és el mateix: “una vida plena, adulta, viva, que respiri, en contacte íntim amb el que estimo: la terra i les seves meravelles, el mar, el sol.”
En els Diaris hi reflecteix, gairebé com una obsessió, la passió per escriure, per la vida en general, per l’espectacle que li ofereix la natura.
Dona un gran valor a la honestedat, inclús per sobre de l’amor: “Jo dedico el que em queda de vida a la veritat, i només a la veritat”. Natural, espontània, els seus contes són un reflex molt fidel de la seva personalitat. La sensibilitat per a descriure el comportament humà en situacions quotidianes ve acompanyada per unes metàfores i per unes comparacions exactes i fulgurants.
Els diaris són també el combat diari contra la mort, que veia sempre a l’aguait. Només demana temps per acabar d’escriure els seus llibres: “Visc per escriure”. Anhela “pau, solitud, temps per escriure els meus llibres, una vida exterior bella per contemplar-la i reflexionar-hi ─res més”. S’obliga a treballar sense descans i a fer-ho de la millor manera possible, cercant la perfecció. Les històries cal explicar-les, pensa, amb una “sensació de misteri, un fulgor, una resplendor crepuscular”.
El dia a dia esdevé, doncs, una mena de confessió de dolor i de vida. “La vida i la feina són indivisibles. Només si soc autèntica en la vida, puc ser autèntica en l’art. I ser autèntica en la vida és ser bona, sincera, senzilla, honesta”.
En els darrers anys es desvetlla en ella un desig de tornar a Nova Zelanda, de fet hi somia més d’un cop, com assenyala en els Diaris. Sovint expressa la incomoditat que troba en alguns llocs on s’allotja. És com si s’hagués instal-lat dins seu un sentiment de fugida i visqués amb un perpetu desarrelament. Costa tant trobar un recés que procuri pau i tranquil-litat! Compromís, però, amb la vida i amb l’amor, però un amor no per les coses grans; el seu amor més sincer és per allò simple.
Altre cop l’art la sosté, la protegeix: “M’he d’esforçar per escriure amb senzillesa, amb plenitud, amb llibertat, des del cor. Calladament, sense preocupar-se per l’èxit ni pel fracàs, només de tirar endavant”. Txékhov, és natural, apareix diversos cops en el seu diari (fins i tot confessa que vol adoptar un nen rus i posar-li de nom Anton).
Es reconeix molt sensible, capaç de passar de l’entusiasme al desànim en poc temps: “He tornat a caure de la barca, i vaig a la deriva, arrossegada pel mar”. La seva literatura, però, fermada al port, segueix mantenint una solidesa i una sensibilitat extraordinàries, per a gaudi dels seus lectors.
*Aquestes paraules de K.M. i les posteriors s’han extret dels Diaris, obra traduïda al català per Marta Pera i publicada per L’Avenç.
LA NAU 