Quan et posen la corona, t’enlairen ben amunt, tens una colla d’aduladors que et fan la pilota i et van dient que, sense tu, no hauríem tingut democràcia, doncs t’acabes pensant que ets un semidéu. Però, esclar, de cara a la gent, feies tot el possible per semblar un rei campechano, popular, en el sentit de ser proper al poble i gaudir del seu favor. Encara que després t’envoltessis d’or, de luxe i de menjars suculents, a costa de l’erari públic, per no dir altres coses, diguem-ne, més delicades.

Hi havia, certament, indicis de negocis poc clars i d’actituds poc edificants. Tota crítica, però, era silenciada; els governs de torn no volien (o no podien) netejar la brutícia acumulada que ja venia de l’antic règim. La monarquia era intocable, com les estrelles; una rèmora que no trencava amb el passat, de profundes arrels masclistes i militaristes, i que no s’adeia amb una democràcia moderna (de fet la monarquia no ha passat mai per les urnes). No cal oblidar qui et va elegir: un dictador sanguinari. Vas ser acollit i mantingut amb molt de goig sobretot per les elits polítiques, judicials i econòmiques. La transició, comandada per tu, va ser exemplar, ens repetien una i una altra vegada. Però la realitat era molt diferent: sabem que va ser construïda sobre fonaments podrits, amb molt poca capacitat per fer grans canvis. No es va fer justícia amb les víctimes de la dictadura i no s’ha perseguit els culpables (de fet han continuat gaudint de privilegis). El franquisme encara és ben viu en algunes estructures de l’estat, en alguns carrers i monuments, com podem comprovar.

Així que ens ha quedat una democràcia imperfecte, dèbil. Una enganyifa i una presa de pèl per a molta gent. Més tard vam descobrir que la teva fal·lera de caçar (elefants, vull dir) era excessiva. Una part important de la societat ja no et reia les gràcies. Ara, tres anys després d’haver deixat la corona (però no la vida de rei) ve una Corinna i et deixa com un drap bruit: ets, presumptament, un comissionista, i amb comptes amagats a Suïssa. Qui ho havia de dir, oi?  D’aquests pinxos, però, ja en coneixem; Espanya en va plena. En aquests anys han sortit com bolets, sense cap mena de vergonya. A Catalunya també n’hi ha hagut. El partit que va governar més de vint anys aquest país ho pot ben explicar.

Honoré Daumier. Le roi de Naples, 1851. El poble restava adormit, però ja s’està despertant.

De moment no has obert boca. La investigació haurà de continuar, tampoc no hem de confiar massa amb els mitjans que han esbombat la notícia, però sembla que hi ha indicis irrefutables d’ombres. Segurament et penses que no passarà res. Com el que et va precedir, ho vas deixar tot atado y bien atado. Imagines, potser amb raó, que, com als semidéus, la gent els pot deixar de creure, però no els poden tocar. “Mentre em deixin gaudir de la vida, la resta no m’importa”, deus pensar.

El teu fill, l’actual rei, encara no ha dit ni piu tampoc. En sabia alguna cosa? Pobre, deu estar massa ocupat amb Catalunya. Però millor no confiar-se, qualsevol nit pot sortir el sol. Un dia, mentre obri la finestra, potser veurà que la bandera republicana oneja davant dels seus nassos. Ja no hi hauran aduladors, els temps definitivament hauran canviat. Una riuada tranquil·la, sense fer massa escarafalls, s’emportarà totes les rèmores del passat: la monarquia, les restes del franquisme, la justícia amb olor de resclosit, el masclisme, el militarisme, les vendes d’armes i la violència policial.

La II República va arribar després d’unes municipals, recordem-ho. Serà el 2019, l’any del canvi?

Pieter Brueghel. El país de cucanya, 1567.