Un país que té, com a mínim, un Be Negre, és un país avançat. Si aquest Be pot dir allò que vulgui i les autoritats competents no s’hi fiquen, encara que no els agradi allò que diu, podem dir que estem en un país molt avançat.
El nostre país, fa molts anys, ja va tenir un Be Negre, que es deia precisament amb aquest nom. Era un setmanari satíric i polític editat a Catalunya i fet en català, en els temps de la Segona República; de fet, gairebé va néixer i va morir amb aquesta (1931-1936), pocs dies abans que es produís el cop d’estat feixista i comencés la Guerra Civil.
Si aquest Be, ja sigui en format paper i/o digital, tornés avui a les nostres contrades, podria vagar amb tota llibertat o seria emmordassat? El seu responsable, en Josep Maria Planes, podria seguir fent la seva feina amb tranquil·litat o seria detingut per la guàrdia civil, emmanillat i portat davant del jutge Llarena, el qual, amb tota probabilitat, dictaria presó preventiva? Quin pecat hauria pogut cometre aquest setmanari? Doncs imaginem que hagués fet broma sobre els atestats de la guàrdia civil i el ridícul de la justícia espanyola a Europa o que en una vinyeta hagués pintat un nas de pallasso en el rostre d’un policia nacional. El setmanari, suposem, tampoc no seria massa ben vist per l’independentisme més inflexible i dogmàtic.
El Be tenia enemics, molts enemics. Solien ser sempre els mateixos: gent amb la pell fina i amb tics de fanatisme. N’hi havia a totes les bandes: els escamots d’Estat Català, la FAI, els espanyolistes… El mitjà va rebre denúncies, amenaces i fou suspès durant una temporada. A en Planes, un dels millors periodistes de l’època (firma destacada també a Mirador, La Publicitat…), certs individus ja l’havien inclòs en una llista de personatges als quals calia fer emmudir. Quan feia poques setmanes que s’havia iniciat la guerra, un dia de finals d’agost de 1936, el periodista manresà era descobert al pis on s’amagava, tirotejat i els seu cos abandonat a la carretera de la Rabassada. L’assassinat s’atribuí a un escamot de la FAI.
El Be es va inspirar en la publicació satírica francesa Le Canard enchaîné (encara avui activa; és una de les més antigues de França), i va rebre influències també d’altres mitjans de l’humor catalans que l’havien precedit com Papitu, La Campana de Gràcia o L’Esquetlla de la Torratxa.
Portada del Be Negre, amb data 1 d’abril de 1936.
El Be era un mitjà sarcàstic, mordaç. Repartia burla i crítica a tort i a dret, a dretes i a esquerres. Podia llançar els seus dards enverinats contra La Lliga Regionalista, la FAI, Estat Català o contra personatges concrets del món de la política i de la cultura. No hi havia ningú que s’escapés de les seves envestides. A més d’un algunes asseveracions li podien semblar no del tot justes. Però era una qüestió de llibertat d’expressió. De fet, el Be anava contra la petulància, la vanitat, la pedanteria i altres xacres socials que veia en el país, com indica Lluís Solà*. Els temps, com a mínim pel que fa a això, tampoc no han canviat massa.
En el número corresponent a l’1 d’abril de 1936, reproduït més amunt, venia impresa una vinyeta que portava per títol Sorpreses del temps. S’hi pot veure un senyor que li pregunta a un be negre emmordassat: “Ja tornes a portar morrió”? Quants voldrien encara posar morrions als que no pensen com ells o que no els agrada allò que senten. Després diuen que són uns demòcrates, ai senyor!
El setmanari es confeccionava íntegrament al segon pis de l’Ateneu Barcelonès, on els redactors es reunien cada diumenge a la nit. A banda del director Josep M. Planes, hi havia l’editor, Màrius Gifreda, i el director artístic durant una llarga temporada, Valentí Castanys. Els redactors van ser, entre d’altres, Just Cabot, Rossend Llates, Josep Maria de Sagarra, Carles Sindreu i Manuel Amat. Pel que fa als il-lustradors, l’esmentat Castanys, Jaume Passarell, Joaquim Muntañola, Avel·lí Artís Gener, “Tísner” i Francesc Fontanals, “Soka”.
En el primer número (23-VI-31), el manifest de presentació acabava d’aquesta manera: “Salut a tots i a tothom! Però, això sí: EL BE va ben esquilat de clatell, no hi té llana, i davant la niciesa o la mala intenció, del reaccionarisme, del fanatisme, sabrà demostrar que externament és un be, però amb el cor valent com una fera”.
La publicació tenia diverses seccions, amb noms tan divertits com: El Be a les fosques (cinema), El Be..rnat Metge (literatura), El Be…lasques (art), El Be…thoven (música) o El Be…n plantat (esports).
Us deixem una petita selecció d’algunes de les seves perles:
El Be Negre ja té 4 anys de vida…però no li deixen ensenyar les dents. (Al·lusiva a la censura, 26-VI-35)
Que qui la F.A.I. la pagui. (10-I-1933)
I els pistolers… quan faran vaga? (8-VII-1936)
Publicats a l’Almanac (1932):
Si voleu obtenir una excel-lent truita de dos ous, poseu-n’hi quatre.
El treball enalteix l’home. Però també el cansa.
Digues-me amb qui vas i aixi ho sabré.
No deixis per a demà, el que puguis fer demà passat.
Així que, de tant en tant, si voleu posar un Be a la vostra vida només us donem un avís: pot mossegar, però cura del fanatisme i de la vanitat.
*El Be Negre (1931-1936). Lluís Solà. Editorial Bruguera, 1969.
Dibuix de Joaquim Muntañola, 1977. Representa la redacció del Be Negre, segons recordava l’il-lustrador.
LA NAU 