El món viu un terrible malson. Si res no ho impedeix, encara romandrà entre nosaltres dos anys i mig més. És la democràcia (la seva), ens diuen. Però no deixa de ser frustrant, trist i insuportable. El malson s’anomena Donald Trump i només ha complert la tercera part del seu mandat. Si fos reelegit, el planeta l’hauria de patir quatre anys més.

Sí, dic planeta, el nostre estimat i fràgil planeta, perquè avui m’agradaria parlar sobre medi ambient, tot i que les bestieses que ha dit i ha fet aquest individu (amb l’ajuda inestimable dels seus acòlits) són incomptables. Trump, no se n’ha amagat, és un masclista i un racista, però també un egocèntric enemic de l’ecologia i d’un món més sostenible.

Fa pocs dies ha dimitit Steve Pruitt, un dels seus fidels escuders. Era el director de l’EPA, les sigles en anglès de l’Agència de Protecció del Medi Ambient dels EEUU. Però, la veritat és que durant el temps que ha estat al capdavant d’aquest organisme públic (des de febrer de 2017) no ha contribuït en absolut a la protecció del medi natural, sinó tot el contrari. De fet, ja va ser elegit amb un sol objectiu: desmuntar el llegat mediambiental d’Obama (important, és cert, però millorable), i protegir la indústria petroliera, seguint els dictats, com no, de l’administració Trump.

El tal Pruitt és un negacionista del canvi climàtic i un aliat dels combustibles fòssils. Sens dubte, tot el conglomerat del món del petroli estava molt encantat amb ell. Havia donat llum verda a la construcció de diversos oleoductes, i també havia autoritzat l’explotació petroliera a Alaska, sempre amb la finalitat de continuar amb aquest tipus d’energia, obviant les energies netes. No és estrany que aquestes polítiques fossin incompatibles amb l’Acord de París contra el canvi climàtic. Però no havia quedat satisfet només amb això: també havia anul-lat les normes que posaven un límit a les emissions de carbó.

Tanmateix, no ha dimitit (o convidat a dimitir) per aquests motius, esclar. De fet, el seu president l’ha lloat per la tasca realitzada. La raó ha estat una altra. Ja fa mesos que estava sota vigilància per diverses acusacions en relació amb les seves despeses, i la manera com gestionava l’agència. Havia fet viatges en primera classe i efectuat forts dispendis en seguretat a costa de l’erari públic. Havia utilitzat, presumiblement, el seu càrrec per a beneficiar la indústria de l’energia.

Però no cal que dringuem les campanes per celebrar aquesta dimissió. El seu substitut, Andrew Wheeler, és un antic lobbista de la indústria del carbó. Comparteix amb Pruitt el seu desinterès pel canvi climàtic i la protecció del medi ambient. Així que tot sembla que continuarà de la mateixa manera.

Una part dels científics assenyalen que ens trobem, ja fa uns anys, en una nova era geològica, però també política i ecològica, anomenada antropocè. La humanitat ja és un agent de canvi mediambiental a escala planetària. El canvi climàtic, el descens de la biodiversitat, la contaminació de l’aire o l’augment dels residus són fenomens ben palpables. La voracitat de l’ésser humà (capitalista) no té límits. La salut i el medi ambient, que haurien de ser prioritats absolutes, es troben en perill. Com podem evitar-ho? Hi ha una consciència global planetària suficient, però, per fer front a les polítiques contra el medi ambient de molts governs i a la força desmesurada dels poders econòmics i financers?

En una ciutat (podria ser qualsevol), sota un pont per on hi passa un riu, m’he topat amb aquesta pintada: “Volem una terra verda, no grisa i plena de merda”. Doncs això, si encara hi som a temps.

Eduard J. Steichen. Road into the Valley-Moonrise, 1906.