L’escriptor Robert Stevenson creia, com els hinduistes, que l’Univers estava regit per una llei moral i que els animals saben que hi ha coses que no han de fer. Altres pensen que la natura no en té de moral. Les relacions, en el seu si, són competitives, gairebé tot s’esdevé en una lluita sense treva i acaba vencent el més fort ─tot i que no sempre─. És el que fa el sistema capitalista, amb la diferència que aquest porta la voracitat i la possessió a qualsevol racó del planeta. El capitalisme, que ha situat el diner com el valor suprem, és evident que xoca amb la democràcia i l’ètica. El seu sentit de l’existència és purament material. Òbviament, tot plegat és una fal·làcia que no té cap mena de futur. Cap imperi o ideologia nascuts en el nostre planeta ha estat eterna. Sobretot quan s’ha apartat de la mesura i de la justícia. Com pot tenir futur un sistema, el capitalista, que engreixa només uns quants i deixa a la misèria milions de persones? I per …

La malaltia i la certesa d’una mort propera no li va impedir celebrar la vida fins l’últim instant. Ha estat la seva darrera lliçó. Si mirem una mica més enrere descobrim en el seu trajecte vital i polític senyals d’honestedat, senzillesa i generositat, al costat de la seva companya Lucía Topolansky. La tristesa pel seu decés no exclou celebrar, amb major força si cal, la paraula sàvia, veraç, compassiva, que estimula les persones a ser lliures, justes i solidàries. Mujica, a qui la por i els seus botxins no van aconseguir sotmetre, va rebutjar la venjança i va optar pel diàleg. Representant d’una esquerra humanista i no dogmàtica, va rebre el respecte i l’elogi de moltes persones, més enllà de l’Uruguai. No en va el podem incloure a la llista dels dirigents polítics que van erigir-se en referents morals ─sense la pretensió de ser-ho─, i que van destacar per la seva contribució a la pau i a la concòrdia: Mandela, Palme, Havel o Petra Kelly, per citar només alguns dels més recents. Gràcies, Pepe Mujica. …

Aquests dies s’han complert els 80 anys de l’alliberament de Mauthausen ─ el 5 de maig de 1945─. El de la resta de camps de concentració i d’extermini nazis havia tingut lloc en els mesos i dies precedents. Així doncs, és un moment idoni ─tot i que sempre ho és─ per recordar i refermar els ideals de democràcia i de tolerància. Milers de republicans catalans i espanyols van ser deportats, amb la complicitat del règim franquista. Una gran majoria, a Mauthausen i Gusen, un subcamp situat a pocs quilòmetres del primer. Esmentem també Ravensbrück, un camp exclusivament per a dones, on van ser deportades la majoria de preses republicanes. Ni oblit ni perdó. Això sí, sense odi. És una de les lliçons que ens van donar alguns dels resistents i deportats republicans com Joan Escuer, Constanza Martínez, Antoni Roig, Jaume Álvarez, Joan de Diego, Neus Català o Josep Zamora. Durant anys van explicar allò que van viure, visitant escoles, instituts, museus, centres cívics o universitats. Ens van deixar un missatge de resistència i d’esperança. El …

La Nau deixa, com cada estiu, la mar oberta i torna al port, cercant un lloc tranquil i encalmat, que faciliti la reflexió i la lectura. S’atura un temps per omplir-se de bell nou i pensar el seu futur, qui sap si amb l’objectiu de trepitjar nous camins i obrir una nova etapa. Veurem. Portem navegant més de sis anys. Fins ara el viatge, dividit en etapes, ha tingut un recorregut modest, senzill, però pensem que ha estat una travessia prou digne. En aquest sentit us convidem a donar un cop d’ull als dos-cents seixanta i escaig articles publicats fins ara. Repetim-ho: som conscients de les nostres limitacions i del nostre abast, però l’amor i la il·lusió per continuar endavant persisteixen. El desig i el goig de saber, de llegir, d’escriure i de transmetre coneixement són connaturals. Hem procurat en tot aquest temps mantenir una qualitat, un rigor, i una coherència que no exclogués la pluralitat. Així mateix, l’anhel per continuar fent del món un lloc més habitable i més just continua vigent. Sigui com …

Una ciència sense ètica és com un ocell sense ales. Pot moure’s amb més o menys perícia, però no pot volar i, per tant, la seva vida, com la dels seus fills, queda força reduïda. Durant segles, l’ésser humà ha creat artefactes i ha produït energies que ens han beneficiat, i molt, però també una part no petita d’aquests ginys han esdevingut una amenaça per a la pròpia humanitat i pel planeta en el seu conjunt. O com a mínim hi havia incorporada una ambigüitat: el perill residia en segons quines mans o amb quina finalitat s’utilitzava l’esmentat giny. En el segle XX, arran dels avenços en el camp de l’energia atòmica, hom va ser conscient que, per primer cop a la història, els humans teníem la capacitat de destruir tota la Terra. Actualment, el risc nuclear no ha desaparegut. És més, els experts assenyalen que hem entrat en una època complicada en aquest sentit. Una vegada més, no hem après la lliçó del passat més immediat. Per altra banda s’hi ha afegit una nova …