La política no pot prescindir de l’ecologia. És més, pensem que aquesta li confereix un significat més pregon i democràtic, i la convida a ser més tolerant i compassiva. La política, gràcies a l’ecologia, pot abraçar tot el planeta, i situa la vida, amb totes les seves incomptables formes, en l’eix principal que vertebra tota acció. Avui, quan gairebé freguem el primer quart del segle XXI, l’acció política esdevé parcial, insuficient i, fins i tot, insolidària si no té en compte qüestions com el canvi climàtic, la biodiversitat o la contaminació de l’aire. Llàstima que no ho hàgim tingut present molt abans. Fins fa relativament poc els (grans) partits polítics d’arreu del món ─sempre amb les lògiques excepcions─ eren simples instruments de les elits econòmiques, pistes d’aterratge dels cabdills que comanden el sistema. I en bona part ho continuen sent, és clar. Les polítiques de les darreres dècades pel que fa a la qüestió ecològica han estat de tres tipus, bàsicament. En primer lloc, una acció que era, de fet, la inacció més deplorable: la …

El 12 de maig va certificar la fi d’una etapa en la política catalana. L’independentisme va recular, i l’anomenat procés, tal com l’hem entès, s’ha esvanit del tot. Ja feia un temps que hi havia símptomes de fatiga i una desconfiança palpable entre la ciutadania. Les causes les hem d’anar a cercar, en bona part, en les lluites assídues entre partits i l’acció repressiva de l’estat, que ha vorejat sovint─ sigui dit de passada─ els límits de la legalitat, si no els ha superat. Però també pensem que un altre motiu important ha estat no haver aconseguit teixir ponts amb altres sectors de la societat i engrescar així una majoria encara més àmplia que hauria pogut donar suport a la idea d’un estat propi. Probablement això hagués evitat tibantor, tensió i dolor, en una i en una altra banda. Tot plegat no significa, tanmateix, que l’independentisme hagi mort. Les circumstàncies de la vida, i en particular de la política, solen fer molts tombs─ i més en els temps veloços que vivim─, i és possible que …

Soló, el poeta i legislador de la Grècia arcaica, recomanava la mesura i la moderació, especialment en la política. L’excés, l’insult o l’amenaça eren rebutjats. Una manera de fer que els pensadors grecs posteriors van mirar de preservar. No sempre ha estat així, però. Avui són molts els polítics, per exemple, que haurien d’aprendre d’aquella lliçó gens extravagant, i ben natural per altra banda. Que la política espanyola─ i en part també la catalana─ s’ha fet més tosca i aspra en els darrers anys és un fet difícilment refutable. L’extrema dreta, però també una dreta extrema, ha contribuït de forma decisiva a alimentar l’aire enrarit i poc saludable que impregna la política estatal. En primer lloc, no deixarem d’insistir en el respecte i la cordialitat que ha de tenir un ésser humà envers un altre que pensa diferent, sempre que s’actuï dins els límits del respecte a la dignitat humana. La llibertat de pensament és un bé preuat que ha costat molt d’assolir i, per tant, no s’ha d’assenyalar i difamar a qui opina diferent. …