Que l’exercici físic és saludable i convé practicar-lo d’una manera regular, si pot ser diàriament, és una obvietat. El mateix podríem dir de la lectura, la qual resulta òptima i espiritualment profitosa durant tots els dies de l’any, i a qualsevol hora del dia. Harmonitzar el passeig, o l’activitat física en general, amb la cultura─ i en particular amb la lectura─ esdevé una de les formes de vida que, per senzilla i natural, no la fa menys excitant que altres pràctiques aparentment més distretes, divertides o pomposes.

Sigui quin sigui el llibre que llegim, cadascú acaba trobant, o no, allò que potser, conscient o inconscientment, troba a faltar, i que li acaba proporcionant un instant de satisfacció indescriptible. Una altra cosa és la qualitat literària, que li hauríem d’exigir a qualsevol llibre. Hi ha grans novel·les però també n’hi ha de mediocres, hi ha textos de no ficció esplèndids i d’altres que de ben segur no hagués calgut haver publicat. I en aquest darrer gènere, el de l’assaig i la no ficció, ens hi podem aturar, si us sembla, una estona.

Quan es pensa en un bon prosista o en un gran escriptor hom sol pensar, en primer lloc, en un novel·lista. Però és evident que no són poques les obres de no ficció que ens han regalat grans moments de gaudi i tenen una qualitat literària igual o superior a la de les grans novel·les. Un periodista, un filòsof o un científic poden arribar a ser magnífics escriptors. De fet n’hi ha uns quants. Els coneixements o la capacitat comunicativa sobre un tema determinat poden cohabitar amb la força creativa del text literari, amb l’ús d’una llengua rica, clara, precisa o desbordant. Personalment, a la literatura, i més quan es tracta de la no ficció i s’aborden temes complexos, li agraeixo claredat i elegància, en contrast amb altres estils més rebuscats o opacs.

Deia el periodista i escriptor Antoni Rovira i Virgili que “la claredat no s’oposa a la profunditat, ans la fa més palesa i més penetrant quan verament existeix, mentre que la foscor, no sols esborra o desdibuixa les perspectives, sinó que permet l’engany de fer passar per profundes les coses o idees simplement boiroses”. Veia la claredat de l’expressió “com un signe de la claredat del pensament”.* Aquesta claredat s’acompanya, ocasionalment, d’un hàlit poètic que la travessa, amb l’ús de metàfores o d’imatges diverses. No és estrany trobar, doncs, en alguns assagistes una afinitat amb la poesia: l’elecció de paraules i d’imatges que ens captiven, superior a la de poetes que escriuen en vers. Una prosa poètica dona caliu i agombola un text literari.

En la història de la filosofia, per exemple, trobem grans pensadors que han estat alhora magnífics escriptors. Esmentem-ne uns quants: Plató, Sèneca, Agustí, Nicolau de Cusa, Descartes, Pascal, Montaigne, Nietzsche, Simone Weil o Albert Camus. Tot i la complexitat dels temes que tracten les seves obres posseeixen una vigència i una qualitat literària, una claredat i un alè poètic en molts d’ells que fa que els sentim propers i familiars. Com si fossin els nostres confidents enmig de l’espessor i del caos quotidià del món d’avui.

*De la nota inicial de la segona edició de Teatre de la Natura. Antoni Rovira i Virgili. París, març de 1947. Editorial Barcino, 1961.

La fotografia que encapçala el text és d’André Kertész. Washington Square, New York City, 1969.