No podem viure sense cultura. És una necessitat vital. Però no sempre s’ha entès així i no sempre ha estat ben tractada. Més aviat al contrari. Com donar-li, doncs, més valor? Com motivar especialment els joves perquè la cultura, en totes les seves dimensions, sigui un puntal de la seva vida? Cadascú, tanmateix, sigui de la condició que sigui, ha de fer el seu camí lliurement, no hem de forçar els gustos, només faltaria, però sí oferir i facilitar nous camins. Els polítics han de ser els primers que s’ho han de creure, no veient només un rendiment monetari, i menys de manera immediata.

En una entrevista a Mundo Diario (29-12-78), Montserrat Roig dona unes certes coordenades com entén ella la cultura. Al llarg del franquisme “fer cultura significava sobreviure. Potser semblava un acte d’heroïcitat, però en realitat era divertit i estimulant”. Hi havia unes màximes que havien ajudat a subsistir : 1) que Franquisme i cultura eren incompatibles; 2) que la cultura no era pas l’acumulació de coneixements sinó l’aire que hom respira; 3) que la cultura és política i que la política és cultura; 4) que el Franquisme s’esborrava amb cultura.

Tres anys després de la mort del dictador, molts polítics, a parer de l’escriptora, no s’havien adonat de tot això (substituint franquisme per desraó). Montserrat Roig afegia que molts polítics no eren conscients tampoc que “la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”. És l’hora que “els polítics es retirin discretament pel fòrum ─si és que gaudeixen de la discreció com a màxima virtut política─ i deixin que la paraula i la raó, les obres i els sentits, s’infiltrin joiosament per tots els fòrums de la vida quotidiana”.

Montserrat Roig, per Pilar Aymerich.

Avui, quaranta anys després, la seva anàlisi ens sembla vigent. Molts no entenen, encara, la cultura com una activitat que dona sentit a la vida o, si més no, ens permet tirar endavant. Aleshores per què la majoria dels polítics no li donen una importància suficient? Per les pròpies dinàmiques de l’activitat econòmica, per la pressió dels grans poders estatals i mundials? Per què no interessa que les persones, en particular els joves, pensin i siguin crítics i creatius?

Potser no es tracta tant de donar molt a les grans patums culturals, invertir en grans equipaments; potser tampoc no ens cal una política general de subvencions, però sí potenciar i donar suport a manifestacions més modestes i/o alternatives. En paral-lel, no hauríem d’ometre estimular en els centres educatius el gust per la cultura, com d’atractiva i divertida pot ser, sense caure en la banalitat o en la barroeria. I quan parlem de cultura ens referim a tots els àmbits possibles, inclosa la ciència, cabdal en el coneixement i desenvolupament de la nostra societat.

Certament, la cultura no és, només, acumulació de saber. Uns anys abans (Mundo Diario, 30-10-1975), Montserrat Roig havia escrit: “La cultura és també actitud cívica de respecte i de convivència. La cultura és tenir curiositat, tenir els ulls ben oberts davant del món. La cultura és reflexió. La cultura és, en definitiva, arribar a comprendre els altres a través del coneixement.”

Per a ella la cultura no pot deixar de ser subversiva, perquè, com continua esmentant en el mateix article, “em permet dubtar dels meus dubtes mateixos. Sorgiran nous pedants. Dogmàtics i sectaris de totes les classes i totes les tendències. El dubte i la tolerància seran perseguits. Tant se val, però. No m’espanta.”

Certament, de dogmàtics i de sectaris sempre n’hi hauran. Hem d’evitar, però, que ens facin la vida impossible.

Les paraules de Montserrat Roig incloses en aquest article s’han extret del llibre Diari d’uns anys (1975-1981). M. Roig. A cura de Quim Torra. Pròleg de Roger Sempere Roig. Publicat per A Contra Vent, 2011.

Abbas Kiarostami. Camins, 1989.