Un món que pateix, un món afligit i aclaparat, sotmès a les bombes i a la mort. Contra això, la pau, principi vital que evita el sofriment injust d’innocents. Què hi tenen a dir la ciència i el coneixement?

Max Born va ser un dels físics més brillants del segle XX, i figura clau de la física quàntica. Però també preocupat per l’esdevenir humà, al costat de la seva dona Hedwig Ehrenberg. Per a Born, no hi podia haver ciència sense consciència ètica. Fugitiu del nazisme i testimoni de la barbàrie humana, sabia de què parlava. Signant del manifest Russell-Einstein, no es considerava, tanmateix, un pacifista radical. Qui pot ser-ho quan hi ha víctimes i botxins?

Ara, quan alguns tornen a invocar l’amenaça nuclear, és oportú recuperar algunes de les seves opinions, com les que va posar per escrit en un article l’any 1965; una època, recordem-ho, que va estar a un pas d’un nou cataclisme nuclear. Born no entén com encara la força i la guerra poden solucionar controvèrsies polítiques, econòmiques o ideològiques, en comptes de cercar altres possibilitats. I es lamenta com segueix sent vàlid el principi d’immutabilitat de la naturalesa humana: “Com sempre ha estat així, sempre ho seguirà sent”.

Si la humanitat no renuncia a aquest axioma, pensa, està condemnada a desaparèixer. Tanmateix, no tot està perdut: “La nostra esperança es basa en la unió de dues forces espirituals: el reconeixement moral de la baixesa de la guerra, degenerada fins a l’assassinat en massa d’éssers indefensos, i el reconeixement racional de la impossibilitat de conciliar la guerra tècnica i la supervivència del gènere humà”.

Calia, això sí, donar-se pressa: “L’errada d’un home, d’un aparell, la passió cega d’un dirigent polític, l’ofuscació ideològica o nacional de les masses, pot portar a una catàstrofe en qualsevol moment. Potser haurem de presenciar una (nova) catàstrofe abans no sorgeixi un canvi en la forma de pensar i d’actuar”.

Creia en una esperança que no fos passiva, sinó que anés lligada a l’acció. Així doncs, en la mateixa coexistència humana, en la política per exemple, l’esperança és una força motriu, ja que “només quan esperem alguna cosa, actuem en el sentit de satisfer aquesta esperança”.

Però, a més, avui com ahir, cal seguir lluitant “contra la mentida i els abusos, contra el deliri de grandesa egoista i contra les ideologies que pretenen ser infalibles en les seves idees i divideixen el món en bàndols irreconciliables”.

S’ha de fer tot el possible perquè aquesta esperança sigui una realitat, ja que, amb tot, “l’amor és un poder tan fort com l’àtom”.

La fotografia que encapçala el text és de Alfred Horsley Hinton. Sunshine and Rain, 1903.