OPINIÓ
Feu un comentari

Seguretat

A principis del segle XX, en l’Europa dels imperis, hi havia la sensació de viure en un món relativament segur i estable. En aquesta edat de la raó i de fe en el progrés, “radicalisme i violència semblaven del tot impossibles”, tal com va escriure Stefan Zweig a l’inici de “El món d’ahir”.

Però és evident que sota aquesta estructura sòlida, els fonaments, vells i anacrònics, estaven visiblement danyats i que en “el conte de fades” que hom creia viure, pocs havien comptat que l’evolució moral de l’home no s’havia donat de la mateixa manera. Malgrat això, gairebé ningú hagués pensat ─fins i tot durant la primavera del mateix any─, que poc després, el mes de juliol de 1914, esclataria una guerra mundial que va tenir unes conseqüències d’allò més dramàtiques.

Possiblement sense aquest conflicte no hi hagués hagut una segona guerra mundial; tot i que és agosarat dir això, ja que el feixisme, el totalitarisme i també l’antisemitisme ─força arrelat des de feia segles en el continent─, sempre esperen el moment oportú per sortir del cau, i destruir la democràcia liberal, la convivència i la justícia. La llibertat també, encara que molts cops han pretès actuar precisament sota l’estirp d’una determinada idea de llibertat ─la seva─.

Avui, quan ja fa anys que s’escapcen llibertats ─també en les democràcies occidentals─ a canvi de certes seguretats─ , observem perplexos que de segur el món en té ben poc. És més, la incertesa i la inquietud omplen els cors de milions de persones, testimonis d’una pandèmia mundial i de múltiples guerres.

Ara, més d’un segle després, tenim potser més mecanismes i, sobretot, l’experiència i el coneixement, perquè una guerra global no capgiri altre cop les nostres vides, però erraríem el tret pensant que això és impossible. Per tant, cal estar sempre amatents. No és estrany, doncs, que enmig de tanta espessor i d’un cert pessimisme, acabem optant per una mena de resignació, recloure’s en la vida privada i cultivar l’hort de casa, a la manera del Càndid de Voltaire.

Però sense que això impliqui egoisme o indiferència, qui sap si pot ser un primer indici, un preàmbul de futures revoltes que podrien canviar les nostres mentalitats.
 

La pintura que encapçala el text és de Wassili Kandinski. Murnau amb l’arc iris, 1909.

This entry was posted in: OPINIÓ

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s