No s’acaba d’entendre com una persona formada en “lletres” i, per tant, suposadament cultivada, quan s’enfronta a una qüestió científica acabi dient: “És que jo soc de lletres”. És una evasiva per evitar un tema que “no és el seu”? Una certa indiferència cap a altres àmbits del coneixement? O una conseqüència d’un petit trauma que va tenir de petit/a amb alguna matèria científica?

La divisió ras i curt entre “ciències” i “lletres” (o humanitats) és, com altres tipus de classificacions que es fan i es desfan, un absurd, un disbarat. Ha produït perjudicis i mancances que han afectat a generacions, les quals no han pogut disposar d’una visió global, ni albirar altres perspectives o obrir escletxes per on hi pogués accedir llum amb tonalitats diverses.

Els humans sempre hem estat temptats a fer divisions, a classificar o a fer jocs de contraris sovint irreconciliables, sense tenir en compte les connexions entre les coses i la multiplicitat de matisos. En un experiment, la barreja de substàncies, en la seva justa proporció i habilitat, produeix sucoses descobertes. Justament allò més enriquidor és el coneixement compartit,  la curiositat per saber coses ben diverses. La qüestió és veure’n la unitat i la relació que hi ha entre elles. Tots els fenòmens tenen lloc en el món (físic o mental), un món format per infinits cables, un món a disposició de qui el vulgui comprendre, de qui senti plaer pel coneixement, i que sàpiga respectar-lo. Un antídot, també, contra la barbàrie i el fanatisme.

En general, sempre m’he trobat que eren moltes més les persones formades en ciències que s’interessaven o sabien de “lletres” que al revés. Per què? I per altra banda, que no són humanitats, també, les ciències? Que no és cultura (humanística) la ciència? Volent ser tant especialistes d’una matèria, estem arraconant i ignorant altres d’enorme valor. Hi perdem nosaltres. Hi perd el món.

La pintura que encapçala el text és de Piet Mondrian. Natura morta amb pot de gingebre II (1911-1912).