El comunisme ─almenys el d’arrel soviètica─ va esdevenir una religió, com el cristianisme. Ambdós amb els seus papes, la seva litúrgia, una estructura piramidal i essencialment dogmàtics.

Pel que fa al cristianisme, em refereixo, sobretot, a aquell predicat per l’Església Catòlica i que Jorge Bergoglio prova fa temps de donar-li un rostre més humà, no sense dificultats. Altres, en el seu temps, ja ho havien intentat amb el comunisme i el socialisme marxista més ortodox. 

Estem parlant de dos projectes utòpics que han sovintejat la foscor, i no precisament en relació al misteri. En el fons, no deixen de ser ideologies, i ja sabem com han acabat bona part d’elles. Aquesta esperança en un “món millor” ha portat sovint a l’engany i a la decepció. L’un busca el paradís a la Terra; l’altre, la felicitat eterna en un més enllà. En la teoria recullen una gran preocupació pel sofriment humà, però a la pràctica la seva perversió ha provocat desencís i dolor.

Els dos van oblidar ben aviat el tarannà llibertari, la vessant humana i menys dogmàtica, alhora que una preocupació per la pobresa, la virtut o la compassió. En el fons, però, les teories filosòfiques, polítiques i religioses per molt lloables que siguin depenen en darrer terme dels mateixos individus en portar-les bé a la pràctica. Cal apel·lar, doncs, a la bondat i a la honestedat de les persones.

Per altra banda, la decadència moral i ètica que alguns veuen en el món actual no és deguda a un abandonament de la religió. El sentit moral de l’home és previ a tot això. L’estudi dels bonobos, per exemple, que fa anys realitzen Frans de Waal i altres, així sembla confirmar-ho. 

El capitalisme ja fa temps que s’ha convertit en una altra religió. A primer cop d’ull ja no s’aguantava des d’un punt de vista humà, quan converteix el diner i el guany immediat en el seu déu, i que milions de persones visquin en la misèria i el sofriment. Al cap i a la fi, per molt noble i bella que sigui una idea, si els mitjans no són dignes, ens allunyem de l’ésser humà i dels seus drets fonamentals. I això sempre és un fracàs.

La fotografia que encapçala el text és de George Davison. In a Village under the South Downs, 1907.