MIRADOR
Feu un comentari

Paradisos perduts

 

Tahití era un lloc força atractiu per a qui desitjava apartar-se del món. Sobretot si volia fugir, encara que fos per una curta temporada, de tot el que tenia a veure amb el món occidental. Així, no és difícil imaginar-nos la fascinació que devia sentir, per exemple, un artista com Paul Gauguin quan hi va arribar l’any 1891. Tan fort fou l’impacte que s’hi va estar deu anys. Les seves obres són un testimoni fidedigne d’una bellesa que el va corprendre.

Però també altres personalitats es van sentir captivades pel seu encant humà i paisatgístic. Aurora Bertrana va escriure un llibre sobre la seva estada a la Polinèsia, a la dècada dels anys 20, i que es publicà amb el títol de Paradisos oceànics. També un altre escriptor català de renom, Josep Maria de Sagarra, amb la seva companya Mercè Devesa, va visitar Tahití als anys 30. De les seves experiències en va néixer un altre llibre que sortiria a la llum més endavant: La ruta blava. Aquests fets són ben coneguts, i em sembla que no cal afegir res més. Tanmateix, sí que m’agradaria aturar-me en un altre personatge molt menys conegut, un jueu d’origen hongarès, relacionat amb Catalunya, i que va acabar els últims dies de la seva vida a l’illa del Pacífic. El seu nom era Lucien Frank. La seva història mereix ser contada. Esperem que en un futur proper algú s’animi a fer-ho amb detall. De moment us oferim un breu apunt.*

Frank fuig d’Hongria l’any 1934 per raons polítiques, i s’instal·la a Barcelona, on comença a estudiar medicina a la UB. Viu en un pis del carrer Muntaner, davant de la plaça Adrià. És justament en aquest pis on s’amaga, en els primers dies de la Guerra Civil, el periodista bagenc Josep Maria Planes, amenaçat per la FAI. Planes, una de les grans plomes que ha tingut la premsa en català, havia denunciat en els seus articles a La Publicitat, la violència, els excessos i les connexions mafioses de certs sectors de la FAI. En una ocasió havia dit: “Sóc un periodista que potser cometo la imprudència de dir en veu alta el que el 90% dels ciutadans diuen en veu baixa”.

Com troba Planes el pis del carrer Muntaner? Bon amic de Sagarra, és gràcies a l’ajuda de Mercè Devesa, la qual coneix alhora Lucien Frank. Però el 24 d’agost del mateix any, Planes comet una imprudència: surt, per uns moments, al balcó que dona al mateix carrer. Algú l’identifica com un sospitós i, poc després, un escamot de la FAI es presenta al seu domicili.

Uns dies abans, el 12 d’agost, Antoni Rovira i Virgili havia escrit un article a La Humanitat en què apuntava amb precisió i rotunditat una praxis força habitual en aquells dies: “El respecte a la casa, al domicili, és un dels signes de la civilització (…) La porta d’una casa és la frontera de la llibertat. Qui la traspassa sense dret, fereix un dels principis fonamentals de la vida dels homes”.

Bé, ja sabem com i on va acabar Josep Maria Planes: cosit a trets a la carretera de la Rabassada. I també sabem alguns dels camins que va seguir Lucien Frank una mica més tard. Perdura la guerra, s’exilia a França com tants altres. Com altres republicans catalans i espanyols participa també a la Resistència francesa contra els ocupants nazis. Capturat per la Gestapo és deportat al camp de concentració de Buchenwald, on coneixerà el futur escriptor i polític Jorge Semprún. Aconsegueix sortir-ne viu, i fixa la seva residència a França, on es retrobarà amb els seus amics Josep Maria de Sagarra i Mercè Devesa. A París, un dia de 1947, precisament a casa de la família Sagarra, en Joan, el fill de la parella, aleshores un infant, el recordarà, molts anys després, cantant Le chant des partisans. Era la primera vegada que escoltava aquesta peça.

Temps després, Frank decideix anar-se’n a Tahití, un destí aconsellat, probablement, pels Sagarra, que hi havien estat entre el desembre de 1936 i juliol de 1937, fugint de la guerra. A l’illa, Frank hi exercirà de metge, la seva professió, els estudis de la qual havia començat en un ja llunyà 1934, a les aules de la plaça Universitat. La seva fi, però, va ser tràgica. Es va suïcidar quan va saber que tenia una càncer incurable. M’agradaria pensar, tanmateix, que allà, en els Mars del Sud, en aquells paisatges i rostres que tan bé va saber captar Gauguin, Lucien Frank trobés, finalment, els moments de calma i de felicitat que no va tenir en molts moments de la seva vida, quan fugia, perseguit pel feixisme, cercant una llibertat que no acabava d’arribar mai.


 

*La informació sobre Lucien Frank s’ha extret dels records de Joan de Sagarra, exposats en dos articles que es van publicar a La Vanguardia amb data 12-6-2011 i 29-11-2015.


 

watzek

Hans Watzek. The White Sail, 1906.

This entry was posted in: MIRADOR

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s