Tales creu trobar en l’aigua el principi (arkhé) de totes les coses. L’aigua és vida, moviment. Per solidificació pot transformar-se en glaç, i per ebullició en vapor. En la magnífica exposició de la Pedrera dedicada a Bill Viola percebem com l’aigua és, també, un tret distintiu de la seva obra. Ho és per un doble motiu, com a mínim: un de biogràfic (en un dels seus vídeos, per exemple, ell mateix, ja adult, es submergeix en l’aigua) i un de simbòlic, on realitza un paper semblant al de l’imaginari dels antics (i que encara perviu en l’actualitat). Aquests veien l’element líquid com un agent purificador, capaç d’obrir-nos a una nova dimensió tan física com espiritual.

Precisament l’espiritualitat (amb influències occidentals però també orientals) és allò que caracteritza en essència l’obra de Bill Viola, un dels grans artistes contemporanis, i un dels pioners del videoart. En una època carregada de traumes col·lectius i individuals (sense haver après en bona part, a més, la terrible lliçó que ens va deixar el segle XX), l’home cerca en el seu interior espais de llibertat i la quietud necessària, usurpats per una realitat externa materialista.

Viola és un creador preocupat per la condició humana i pel seu esdevenidor, pel caràcter transitori de la vida. Conceptes com naixement, mort, dolor, redempció o el pas del temps són qüestions ineludibles en les seves commovedores obres. No hi trobem diàleg ni text. Són creacions sense paraules que ens conviden a la introspecció; l’emoció, una emoció intensa, prové de la mateixa imatge.

Bill Viola. La cambra de Caterina, 2001.

Sobre les seves creacions, en una ocasió va dir: “M’he acabat adonant que el lloc més important on la meva obra cobra vida no és una galeria de museu, ni en una sala de projecció, ni en un televisor, ni tan sols a la pantalla de vídeo mateix, sinó en la ment de l’espectador que l’ha vist. De fet, només és aquí on pot existir.”

Viola intenta fer visible allò invisible. No és una qüestió gens fàcil, al contrari, però la senzillesa aparent que desprenen les seves obres és fruit d’un estudi i d’un coneixement profunds. Hem parlat dels grecs com una de les seves influències. També hauríem d’afegir, en un lloc ben alt, els artistes del primer Renaixement (i fins i tot els grans del Trecento com Giotto o Simone Martini). L’emoció que van pintar aquests mestres, l’humanisme palpitant que justament renaixia, Viola els trasllada a l’art contemporani, en format de vídeo i utilitzant una càmera slow motion. És remarcable, doncs, com aconsegueix transmetre espiritualitat en les tasques més quotidianes, de manera semblant com ho van fer també alguns dels pintors holandesos del segle XVII, amb Vermeer al capdavant.

Com ells, Viola celebra la vida ordinària i el gest més ínfim i insignificant. Aconsegueix una síntesi extraordinària i precisa sobre el viure en el present, utilitzant les tècniques més innovadores, sense deixar de mirar, però, la tradició i els grans mestres antics. Fixem-nos, a més, com d’importants són elements com el rostre, la mirada, les mans, la llum o el temps. Amb les mans, per exemple, ens convida a compartir l’alegria o el dolor d’una forma anàloga a com ho fa la mirada, alhora que ens evoca un estat d’ànim ben definit, sense cap mena d’artificiositat.

A banda de l’exposició de la Pedrera (per cert, aneu-hi amb calma i amb tot el temps del món: només així podreu gaudir-la plenament), tenim l’opció de contemplar altres obres seves en centres culturals i museus catalans fora de la capital com el Museu de Montserrat, el Museu Episcopal de Vic, Bòlit (Centre d’Art Contemporani de Girona) i la Fundació Sorigué (Balaguer).

No us perdeu, doncs, l’obra de Bill Viola, ara que una part ben significativa d’aquesta la tenim tan a prop. A la Pedrera, per exemple, hi serà fins al 5 de gener de 2020.

Bill Viola. Els dorments, 1992.