Cada època ha tingut els seus perseguits, per raons ideològiques, religioses o ètniques, o simplement perquè algú, en un cert moment, va decidir col·locar-los el penjoll de terroristes (així, en cursiva, ja m’enteneu). Però ja sigui per una cosa o per una altra, la qüestió substancial i dramàtica, al cap i a la fi, es resumeix en dos mots: perseguir i anihilar. Uns objectius que intenten acomplir amb la màxima eficàcia molts estats (dictatorials però també dit democràtics), i grups diversos i llops solitaris encegats de fanatisme. Diríem també que hi ha una idea subjacent a tot això: combatre la dissidència que posa en dubte l’ordre de les coses (el dogmatisme de sempre), el racisme, i que amenaça el modus vivendi d’uns quants privilegiats i la sagrada unitat de la pàtria.

En molts casos, actuar de forma pacífica no ha eximit els perseguits de continuar sent perseguits. La repressió no admet matisos. La seva bota ha esclafat, i esclafa encara, sense cap mena de mirament. Vegi’s els efectes col·laterals. A més, és una evidència que un gran nombre de víctimes han estat i són dones i infants.

Ja sigui en l’època d’Epictet (la filosofia del qual pot entendre’s justament com un refugi contra el dolor i les invectives de la vida externa), ja sigui en períodes de pogroms o en l’actualitat, es segueix reprimint amb virulència les minories. Un exemple són els kurds, perseguits de fa temps per l’estat turc, i que ara, amb el silenci i la passivitat novament de la UE, tornen a ser el blanc de mortífers atacs en territori sirià. Al poble kurd, tants cops al costat de la llibertat (també pel que fa als drets de les dones) se l’ha abandonat un cop més. Les potències occidentals han cedit al xantatge i a les exigències del president turc. Prou violència i prou morts. No podem estar més d’acord amb Albert Camus quan deia que cal “refusar tot el que, de prop o de lluny, per bones o males raons, fa morir o justifica que es faci morir”.*

Avui, a més, estem veient que el feixisme en molts països occidentals s’ha desvetllat i torna a actuar impunement: assenyala immigrants, jueus i musulmans, ecologistes i defensors dels drets humans. L’atemptat comès recentment per un neonazi a l’est d’Alemanya, que hauria pogut ser molt més devastador si l’atacant hagués pogut entrat a la sinagoga, ens fa reviure de nou el fantasma de l’antisemitisme. Camus, lector d’Epictet i de Marc Aureli, havia convertit el doctor Rieux, personatge principal de La pesta, en un testimoni a “favor dels empestats, per deixar almenys un record de la injustícia i de la violència que els havia estat fetes (…)” Tot i això, l’escriptor creia que “hi ha en els homes més coses dignes d’admiració que de menyspreu”. I aquesta és la nostra esperança.

*La pesta. Albert Camus. Traducció de Joan Fuster. Edicions 62.

Harry Gruyaert. Egipte, 1987.