El feixisme no va ser derrotat del tot després de 1945. Simplement va esperar temps més favorables per difondre’s de nou, perquè sabia que, tard o d’hora, hi hauria individus que acollirien alguna (o la totalitat) de les seves aberracions. Ho percebem, avui, en molts racons del planeta, com és ben conegut.

Però, a més, quan va finalitzar la guerra, el món va deixar que un tipus de feixisme continués governant a Europa, i en concret a la península Ibèrica. Franco va instaurar una cruenta dictadura, va perpetrar una repressió ferotge, i va morir, quatre dècades després, fent allò que tan bé havia sabut fer sempre: matar. Però no només això. Va “dirigir” una suposada transició cap a la democràcia. Els seus efectes encara els arrosseguem: la democràcia no ha estat tan perfecte com ens havien dit.

L’exhumació del dictador, prevista per d’aquí pocs dies, provoca la indignació dels més nostàlgics del règim (ja només els ha faltat apel·lar als drets humans!) i una certa incomoditat dels que potser no ho són tant. I així estem. Fet que demostra, efectivament, que un franquisme més o menys residual ha habitat les estructures de l’estat espanyol sense marxar-ne mai del tot.

La sentència del procés, més venjativa que no pas justa, és un símptoma evident que la repressió i l’autoritarisme de l’estat no s’han esvaït. Ja és prou trist que, com si fossin captius d’un sentiment de culpa, els seus representants repeteixin, una i una altra vegada, que estem en una democràcia plena i consolidada, arreu on vagin.

Nosaltres no podem deixar de qualificar la sentència de barbaritat. L’enuig i la protesta de la gent són justificades i del tot legítimes. Ara bé, condemnem qualsevol acte de violència que es produeixi, vingui d’on vingui, ja sigui la que branden grupuscles amants dels aldarulls, com la que se’n deriva massa sovint de les accions de la policia.

Condemnem, doncs, les condemnes del Suprem. Amb el càstig i l’escarment, en detriment del diàleg, la democràcia espanyola s’esllangueix i pateix, cada dia més, una manca de credibilitat. No podem permetre aquesta situació. Els drets democràtics de les persones han de ser garantits i protegits. Hem de tornar a fer política, però una política feta per polítics honestos i coratjosos, capaços d’asseure’s en una taula, fins que trobin una solució. No volem polítics piròmans. La convivència es consolida amb els primers, no amb els segons.

Gabriel Cualladó. Sin título. Madrid (1979-1982).