L’aire contaminat regna als carrers i a les places de les nostres ciutats. El fum dels automòbils i el fum del tabac ocupen l’espai públic, que és l’espai de totes i tots i no només d’uns quants.

No hi pot haver llibertat sense responsabilitat, ni llibertat sense un mínim de respecte. Tot plegat ho veiem ben normal, ens hi hem acostumat, encara que hi hagi en joc la salut de les persones, especialment de les més vulnerables. També trobàvem normal quan temps enrere es permetia fumar en llocs tancats. Ara, en canvi, això molts ho veiem aberrant. Com vam permetre durant tant de temps aquella situació?

Soc lliure, això sí, de marxar d’una terrassa a l’aire lliure si el fum em molesta. Un infant de cinc anys acompanyat de la seva família, per exemple, no pot fer-ho. Som una societat que no protegeix prou els seus membres més joves, ni les persones més grans.

Respirar aire net a les ciutats (i també en moltes zones rurals) s’ha convertit en una utopia, quan hauria de ser un dret que fa temps hauríem d’haver conquerit. Fem tard en moltes coses, també en aquesta. Els interessos econòmics, el benestar personal o l’egoisme passen per davant de qualsevol altre aspecte. No només cal demanar comptes als nostres governants. Hem de començar per nosaltres mateixos.

Les burilles de cigarret llançades impunement sobre l’asfalt o la sorra, per exemple, no només fa pena o és lleig des d’un punt de vista estètic. És fins a cert punt fastigós i una greu amenaça pel medi ambient.

Els ciutadans i, en particular, els infants tenen dret a moure’s i a jugar per la ciutat sense que la seva activitat es vegi alterada per incomptables vehicles, molts dels quals incompleixen normes bàsiques de circulació. Ningú no ens pot prendre el dret a viure i a conviure amb un aire net. Si Thoreau visqués a la nostra època és possible que el seu Walden ocupés ja uns quants volums. No es tracta, però, d’un acte de nostàlgia o un retorn a una naturalesa idíl·lica, sinó una qüestió de realisme i, sobretot, d’urgència, abans la situació no sigui del tot irreversible.

Tard o d’hora, molts infants i joves ens recordaran, amb raó, les recents paraules de Greta Thunberg: “Ens heu robat els nostres somnis i les nostres infàncies amb les vostres paraules buides. Com us atreviu?” Ho va dir pensant en els polítics, en els lobbies econòmics i, afegeixo jo, en molts dels ciutadans que ara som adults i que, en el seu moment, no vam fer allò que havíem de fer.

L.S. Lowry. The Faver Van, 1935.