LLIBRES, MIRADOR
Feu un comentari

Simone Weil: últims mesos

 

Quan les llums d’Europa es van apagar, Simone Weil, des de Nova York, va proclamar un desig: tornar al vell continent i “formar part del sofriment del meu país”. Havia arribat a la ciutat nord-americana el 14 de maig de 1942, procedent de Marsella.

En una carta dirigida a Maurice Schumann, periodista i conegut membre de la Resistència, i datada el 30 de juliol, li fa saber el seu projecte de crear un cos d’infermeres de primera línia de foc, en els combats contra els nazis. L’acció té un perill evident, ja que aquestes dones, dotades d’un coratge especial, estaran també exposades a morir com els soldats. En tot cas, representa un desafiament moral a la destrucció i a la brutalitat, un acte de compassió però també de propaganda perquè, al cap i a la fi, triomfi la causa de la llibertat i de la justícia.

Sembla, però, que quan De Gaulle va assabentar-se de la idea, va dir: “Elle est folle”. Efectivament, el projecte no es va portar a terme, però això no la va fer desistir de seguir participant de forma més activa en la lluita per una Europa lliure.

Ignoro si pensava en les paraules del general quan en una carta adreçada als seus pares, i datada a Londres el 16 d’agost de 1943, pocs dies abans de la seva mort, afirma que només els bojos, els éssers desproveïts de la primera dignitat humana, la raó, tenen la possibilitat de dir la veritat. Un pot adonar-se que és així, per exemple, si ens fixem en els bojos que apareixen en els drames de Shakespeare o en els quadres de Velázquez, que transmeten “veritats pures, sense mescla, lluminoses, profundes, essencials”. D’aquesta manera, la tristesa dels ulls dels bojos creats pel pintor representaria l’amargor de posseir la veritat, la possibilitat de tenir-la i, tanmateix, no ser escoltats per ningú, excepte pel mateix artista.

Al juliol del 42, encara a Nova York, en una altra carta a Schumann, li confessa que li agradaria fer (o més ben dit, li convindria fer) qualsevol tasca que contingui fatiga i perill. La desgràcia del món l’obsessiona i l’aclapara, fins al punt d’anul·lar les seves facultats. Només les podrà recuperar, al seu parer, si pren part en el perill i en el sofriment. Per aquest motiu desitja estar el més a prop possible dels que pateixen. Finalment, aconsegueix arribar a Londres a finals de 1942.

Crec que molts senten veritable fascinació, amb una certa distància, davant dels seus escrits i les seves accions (entre els quals m’hi compto). Excessiva, desesperada a vegades (tot i la seva admiració per la mesura dels grecs), va voler experimentar ella mateixa el dolor dels més dissortats. Anarquista primer, i mística més tard, fou un esperit únic, un estel fugaç que va passar per sobre dels moments més dramàtics de la història recent europea. Va fer de la recerca de la justícia, la veritat i la bellesa els seus objectius prioritaris. L’espera de la veritat fou, per a ella, allò que donava sentit a la vida. No va defugir mai el combat per l’ésser humà i la seva dignitat. En cada home hi ha quelcom de sagrat. Però no és la seva persona, pensava. Tampoc no ho és la persona humana. És ell, aquest home, simplement.

Si sentim algú que exclama: “Per què se’m fa mal?”, ens interpel·la a tots. Simone Weil deia que “preservar la justícia, protegir als homes de tot mal, és abans que res impedir que se’ls faci mal”. Els grecs definien admirablement la justícia com un consentiment mutu. És per això que per ser justos cal estar atents. Allà on existeix la llibertat, floreixen la felicitat, la bellesa i la poesia.

La solidaritat amb els francesos de la zona ocupada la porten a negar-se a ingerir més aliments dels que ells es podien permetre. Això agreuja una tuberculosi que li havia estat diagnosticada recentment, i mor el 24 d’agost de 1943. Només tenia trenta-quatre anys.


 

Aquest article es basa en el llibre Escritos de Londres y últimas cartas, de Simone Weil, amb traducció de Maite Larrauri i publicat per Trotta (2000).


 

Simone Weil's pass (1909-1943)

Salconduit de Simone Weil, quan va treballar per la resistència francesa, a Londres.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s