Fa uns anys, en una entrevista, el físic Rolf Tarrach afirmava que “Déu només existeix en el nostre cervell”. És una bona reflexió, però com sempre caldria precisar què entenem per Déu, i si de qualsevol misteri o fet inexplicable podem  fer-lo partícip. En tot cas, tothom és lliure, naturalment, de creure o no en quelcom superior, però ningú no hauria d’imposar la seva existència a les altres persones.

Molts no han sentit mai Déu, ni n’han tingut mai la necessitat, fins i tot en moments de solitud, de dolor o de sofriment. Cal ser honest amb un mateix, encara que per alguns això porti més neguit i desemparament.

No ens cal tampoc cap transcendència per explicar l’existència de les coses. No ignorem que la natura ─inclòs l’ésser humà─, com hem dit, té una part de misteri. Això resulta atractiu, com l’atzar que ens ha portat fins aquí. La ciència n’ha desvetllat alguns secrets, però sempre restarà alguna cosa inconeguda i que potser no sabrem mai. L’ésser humà, ple de contradiccions, atret alhora per l’amor i la crueltat, ha volgut posar l’anhel de perfecció absoluta en una mena d’ésser superior que apaivagués la nostra condició de fragilitat. Però si Déu existís, ja fa temps que s’ha oblidat de nosaltres. Només cal fer un cop d’ull al nostre món dissortat.

L’amor i els honors que se li han donat a Déu han tingut resposta? No neguem que per a molta gent així ha estat, però pensem que cal actuar com si aquell no existís, enaltint i treballant la tasca més noble de l’ésser humà: l’amor i la solidaritat amb els altres.

En la bellesa de l’univers no solament hi ha ordre sinó també caos i destrucció. La seva indiferència envers nosaltres fa basarda, certament.  Malgrat la nostra modèstia, hem vist en Déu un intent d’humanitzar i de controlar la natura per part de l’home? O, contràriament, una forma d’esmorteir la nostra ambició sense límits? 

La fotografia que encapçala el text és d’Eduard J. Steichen. Solitude, 1906.